Estrangers

La palma de les referències literàries en el debat al Congrés de dimarts se la va endur Robin­son Cru­soe. Segu­ra­ment el pre­si­dent Rajoy s'havia docu­men­tat i havia vist que l'autor de les aven­tu­res d'aquest nàufrag, Daniel Defoe, tenia una obra periodística on, entre d'altres coses, havia trac­tat de la qüestió cata­lana durant la guerra de Suc­cessió. Però hi va haver una altra menció literària cri­da­nera. “He pen­sado en aque­llos cata­la­nes que nunca sen­tirán como extran­je­ros a Anto­nio Mac­hado o a Miguel Hernández y he pen­sado en aque­llos españoles que nunca con­si­de­rarán extran­je­ros a Sal­va­dor Espriu ni a Joan Miró.” La frase és del líder soci­a­lista, Alfredo Pérez Rubal­caba. David Por­ta­be­lla, en la crònica de l'endemà en aquest diari, reve­lava quina dipu­tada cata­lana podia haver-li xiu­xi­ue­jat “Espriu” i “Miró”. La frase, però, és d'un pro­vin­ci­a­nisme extra­or­di­nari. La tria té un tic estètic que ja conei­xem: les esquer­res s'apun­ten a unes modes i les dre­tes, a unes altres, i així el món els fa l'efecte que té un ordre harmònic. Però tant m'és, perquè Anto­nio Mac­hado m'agrada i Miguel Hernández guarda cops de puny. La tria dels autors cata­lans és tota una altra cosa: un poeta i un pin­tor. A Espriu (l'últim poeta de l'“Escolta, Espa­nya”?), difícil­ment l'haurà lle­git cap espa­nyol; ni els l'ense­nyen ni és iden­ti­fi­cat com a poeta espa­nyol. Als cata­lans que l'hem lle­git –no tants– ens el pre­sen­ten d'una manera que fa de mal bai­xar. I Miró hi deu figu­rar com a pin­tor uni­ver­sal, sal­tant, és clar, la lleu con­tingència de “català”.

És curiós aquest ús a la babalà del sen­ti­ment d'estran­ge­ria. Ha pen­sat mai el líder soci­a­lista que, cata­lans o no, hi ha espa­nyols que es veuen estran­gers dins d'Espa­nya, que la sen­ten com una gàbia atro­ti­nada lluny d'Europa? Una gàbia tan petita, que hi deixa veure tan poc, que queda tan lluny cul­tu­ral­ment d'Europa! Una gàbia on la tra­dició cul­tu­ral, com la democràtica, és, com a presència pal­pa­ble al teu vol­tant, més aviat escar­da­lenca. Algú que hagi lle­git i entès un escrip­tor, que se l'hagi fet seu, que li hagi obert uns camins que no conei­xia, algú pot sen­tir aquest escrip­tor com a estran­ger? He de con­si­de­rar Bau­de­laire, Nabokov, Camus, Zweig, Cal­vino o Bor­ges com a escrip­tors que em són estran­gers? El que m'importa és si algun dia ani­rem pel món com ells: sense haver d'expli­car d'on venim ni per què escri­vim en la llen­gua que ho fem. Sense sen­tir-nos una colla d'arre­ple­gats.