Sentiments exacerbats

L'exa­cer­bació és l'exa­ge­ració espontània de l'expressió ver­bal i mimètica en opi­nar sobre, jut­jar o donar suport a un tema, posat a debat o judici, dedi­cat a un grup ideològic, un col·lec­tiu o per­so­nes deter­mi­na­des. És un joc la rei­te­ració del qual pot ser peri­llosa: el prac­ti­cant arriba a creure-s'ho i a donar per cert el seu judici, el qual sovint s'oposa al sen­tit comú i la raó. Els lec­tors dis­pen­sa­ran l'ante­rior paràgraf infor­ma­tiu, que no pretén altra cosa que ser acla­ri­dor, tema gens fàcil. Entorn del ciu­tadà, que, en temps pas­sats, no tenia altres res­pon­sa­bi­li­tats que la família, el tre­ball i les rela­ci­ons soci­als en el seu nivell, des de fa uns anys han plo­gut allaus d'idees que cadascú ha inter­pre­tat lliu­re­ment —segons graus i nivells de cul­tura, és clar— i que trans­met en els seus medis labo­ral i social habi­tu­als

L'expressió tan rei­te­rada de fa unes dècades “jo no hi entenc, en política!”, ja no se sent. La paraula enten­dre-hi no és pas la més ben tro­bada per defi­nir situ­a­ci­ons per­so­nals. Gover­nants en tots els nivells, fins i tot pre­si­dents —Europa inclosa—, han dei­xat una reguera d'errors trans­cen­dents que han por­tat a un retard en la presa de deci­si­ons que reper­cu­tirà —ja ho està fent— en la recu­pe­ració de l'eco­no­mia i la regu­la­rit­zació del tre­ball. No és nou afir­mar que la democràcia és imper­fecta. En canvi, el seu plan­te­ja­ment teòric és gai­rebé per­fecte. Ara bé, la seva pràctica deixa res­tes obli­da­des, tal­ment les aigües d'un riu sor­tit de mare. Un tret accep­tat com a veri­tat reco­ne­guda en un cer­cle i una època, deixa de ser-ho no perquè canviï el fet, sinó perquè ho fan les seves cir­cumstàncies. Els oients habi­tu­als dels polítics desen­vo­lu­pen un fil­tre men­tal de recon­versió a la baixa. La natu­ra­lesa humana, per­fecta com a orga­nisme, no ho és tant, però, com a ana­lista d'idees. Hi ha sub­jec­tes que, en ter­gi­ver­sar incons­ci­ent­ment el propi par­la­ment, ho aga­fen com una faci­li­tat de dis­curs que els ha ater­rat. Si algú de la pròpia corda ho adoba dient: “T'has cres­cut i has pro­cla­mat veri­tats que no solen sen­tir-se; se'n par­larà!”, lla­vors, esdevé impa­ra­ble. En política, no és fàcil saber on arriba la sin­ce­ri­tat i on comença l'adu­lació mal­sana, que, en els casos d'exa­cer­bació, és pura met­zina. Si algun redac­tor que cobreix l'acte, amb sen­tit de l'humor ado­bat amb una punta de mala sang, redacta per l'estil: “El cap de llista de X, Pep Emba­lat Del­tot, ahir, amb la sala de tal plena gai­rebé, va fer un par­la­ment sor­pre­nent. Anar de cap de llista l'ha col­pit. Si segueix així, sen­ti­rem a dir grans coses!”, incapaç en Pep d'enten­dre la iro­nia del redac­tor, amb els ulls bri­llants, la boca res­seca, els braços alçats, una mà enlaire com desen­ros­cant una bom­beta fosa, nedant en l'exa­cer­bació, ini­cia un camí que sols porta —a la curta— a una cas­ta­nya sonada. A la sor­tida, dos assis­tents comen­ten: “En Pep hi posa entu­si­asme, a les parau­les”, diu un. L'altre fa: “El que passa és que no diu res de res.”.