Els silencis de Déu

Santa Maria va viure amb l'ai al cor des de Rams, va ende­vi­nar el pati­ment del Fill a l'hort, el va veure cami­nar a pas­sos balbs cap a la creu, recor­dant Isaïes de com en són de bells els peus que por­ten la pau i donen el bé, el va veure a la creu i ara el tenia en un sepul­cre per estre­nar amb la porta que era una mola de molí així de grossa llis­cant per la regata. Segu­ra­ment aquesta imatge del Senyor mort, callat i sense altra espe­rança que els dolors de sa Mare ende­vi­nant la resur­recció és la més plàstica de les imat­ges de Déu allà mort, sense que avui sem­bli que ningú no s'hi amoïni massa.

A tocar de la mola de molí, hi ballen les sacer­do­tes­ses de la mort de Déu tal com ens el pinta Nietz­sche amb uns pas­sants amunt i avall que han can­viat les pasqües per les vacan­ces de pri­ma­vera. I raó que tenen que vés-los a par­lar de deju­nis i penitències a una gent que ha d'anar pel món en el forat del metro.

Està de moda par­lar de la mort de Déu i vet ací que aquest dis­sabte és veri­tat, tan veri­tat que mort ens entén com mai les nos­tres feble­ses. Voldríem un Déu engres­cat amb nosal­tres que toqués la trom­peta quan ens can­ten glòries i ens donés el con­dol quan ens can­ten penes. Està allà dins immòbil i és més nos­tre que mai. És quan s'assem­bla més a nosal­tres com a mor­tals aquell cos que espera la resur­recció.

Els qui som els seus dei­xe­bles, o volem ser-ho, hauríem de pen­sar en les benau­ran­ces que en un dia com aquest, dis­sabte, els dei­xe­bles havien obli­dat i sa Mare les tenia trans­pa­rents. Les benau­ran­ces s'havien acom­plert a mit­ges. Hi havia una benau­rança dels pobres sense regne dels cels, una dels des­con­hor­tats sense con­hort, una altra dels bon­ho­mi­o­sos sense bon repòs, una pau que era tot dolor i una visió de Déu dei­xat mort entre els llençols.

Érem a mitja benau­rança i sa Mare ho va enten­dre. En aquells silen­cis de Déu, que sem­blava mort, hi havia el regne dels cels, el con­hort, la pau, la visió de Déu amb uns estrills de glòria tan imma­te­ri­als que hauríem d'ende­vi­nar sense gai­rebé veure'ls.