Tirar pel dret

Avui els proposo un viatge virtual fins a la Barcelona de mitjan segle XIX. Imaginin-la circumscrita als actuals Raval, al barri Gòtic, al de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera –un territori vint vegades inferior a l'actual– i poblada per prop de 190.000 persones. I imaginin totes aquestes persones tancades rere unes muralles del segle XIV i que els obliguen a malviure amuntegats en l'ambient irrespirable dels seus carrers estrets i pestilents. Les epidèmies –i els conflictes socials– se succeeixen, mentre els sectors més dinàmics de la ciutat demanen la demolició d'unes muralles que, des del final de la guerra de Successió, no serveixen per protegir la població sinó per reprimir-la. Però aquestes peticions sempre troben o la negativa del govern de Madrid o un desesperant silenci administratiu. Per això, l'agost del 1854, en plena epidèmia de còlera, el consistori barceloní decideix tirar pel dret i començar a enderrocar les muralles. Davant d'aquesta política de fets consumats, l'executiu espanyol envia el permís. Lliure d'aquesta cotilla, Barcelona pot deixar enrere el seu passat i encarar un futur marcat per la construcció de l'Eixample i l'Exposició Universal del 1888. Un temps més tard, amb el decret d'agregació que la regent Maria Cristina signa tal dia com ahir del 1897, els fins llavors municipis de Sants, Gràcia, les Corts, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi i Sant Martí de Provençals s'integren a la capital catalana (posteriorment també s'hi uneixen Horta i Sarrià), fins a dibuixar una fesomia de la ciutat més aproximada a l'actual. Barcelona va tirar a terra les muralles i va guanyar un demà diferent. Sens dubte, una lliçó per als dies fascinants que ens toquen viure 160 anys després. Amb noves legislacions que fan intocables uns altres murs que no ens deixen créixer com a poble. Uns murs que també han quedat obsolets i que caldrà enderrocar sense esperar un permís que sabem que mai no arribarà.