La violentació

Cada vegada que un petit cop de sort agra­ci­ava la família, la meva àvia inter­pre­tava aque­lla bona estre­lla com el senyal d'una desgràcia immi­nent. “Vés a saber què ens pas­sarà, ara”, excla­mava amb veu ora­cu­lar, aigua­lint-nos a tots el moment de joia. Aquesta impressió de “feli­ci­tat glaçada” acom­pa­nyarà tot el recor­re­gut del “procés sobi­ra­nista”. Sem­blem edu­cats en el budisme zen: hem après l'art de para­lit­zar el movi­ment. Avui aquesta para­doxa es mate­ri­a­litza en un fet cru­cial. D'una banda, amb tota la nete­dat democràtica del món, insis­tim que el pro­per 9-N hem de poder cele­brar una con­sulta d'auto­de­ter­mi­nació. Però, de l'altra, cada cop són més rao­na­bles els dub­tes que ens empe­nyen a pen­sar que pot­ser, depe­nent de les con­di­ci­ons gene­ra­des, no sem­pre serà desit­ja­ble cele­brar aquesta con­sulta. M'explico. L'espa­nyo­lisme, de dre­tes i d'esquer­res, no només ha ofi­ciat el seu no a la con­sulta. El que ha fet és, sobre­tot, rubri­car que la dis­cussió política forma part del seu patri­moni gover­na­men­tal. Per això van tan­car la sessió del Congrés com aquell qui tanca una car­peta. Amo i senyor del temps polític, l'espa­nyo­lisme ara pot per­me­tre's ale­nar dila­to­ris espec­tres de ter­ce­res vies, o ento­nar cants de sirena com els d'una reforma cons­ti­tu­ci­o­nal en clau fede­ra­lista pro­mo­guda pels matei­xos que es van cepi­llar l'Esta­tut. L'espa­nyo­lisme d'esquer­res ha diagnos­ti­cat que cal “fer com­plir la llei” i que a Cata­lu­nya es viu una situ­ació tota­litària. L'espa­nyo­lisme de dre­tes ja comença a cri­dar a files els civils i a donar xifres d'exi­li­ats a causa del sobi­ra­nisme. Són dues mane­res d'impo­sar la vio­len­tació: una induïda i una maqui­llada de lega­li­tat. Entre­mig, és molt pro­ba­ble que a l'espa­nyo­lisme, tan incen­diat i ferit en el seu orgull atàvic, se li escapi més d'un petard. Abans que la con­sulta caldrà asse­gu­rar el dret i les con­di­ci­ons que fan pos­si­ble que una votació sigui digna, democràtica. Que Déu i l'ONU i la UE ens empa­rin.