L'ordre jeràrquic

Parlo amb un alcalde d'abans. L'home és de tan abans que va ser alcalde en el temps del fran­quisme: l'alcalde d'un dels deu o quinze muni­ci­pis més impor­tants de les comar­ques de Girona dels anys sei­xanta. Ja s'ho poden ima­gi­nar. Pel cap­baix, n'hi devia haver dos o tres-cents amb més pes en el que fins avui encara és Espa­nya. Però gràcies al pare d'un dels prin­ci­pals ideòlegs de Ciu­da­da­nos que tenia arrels en el poble, de tant en tant, els d'aquell muni­cipi van poder esca­lar algu­nes posi­ci­ons. És per això que una vegada van anar a Madrid a veure no sé quin minis­tre. Pot­ser era en Muñoz Gran­des. No ho tinc gens clar. “Obries la porta del seu des­patx i el veies al fons de tot, a 20 o a 25 metres, asse­gut sol davant d'una taula.” Un altre dia, van batre un rècord i van anar a veure en Franco. “Tenia Parkin­son, no parava de moure les mans, no volia que li par­les­sis de política. Que com era? Ja ho diu tot­hom, el mateix que expli­quen de molts altres gallecs: no sabies si estava pujant o bai­xant les esca­les.” El des­patx on els va rebre en Franco era més petit que el del minis­tre aquell. Men­tre espe­ra­ven, hi havia també un minis­tre a prop d'ells. “Sí, home! Aquell minis­tre de l'Inte­rior.” No ho he bus­cat: con­tra­di­ent Sal­va­dor Espriu, no em sem­bla que val­gui la pena que en sapi­guem el nom. El minis­tre els va sen­tir par­lar men­tre espe­ra­ven. Señores cata­la­nes: a ése de allí den­tro no hay quien le mee en el culo, els va dir. La bar­ro­e­ria anant de bra­cet del poder. Pot­ser com avui, però avui la majo­ria volem que les for­mes siguin més civi­lit­za­des. Mal­grat que molts sapi­guem que tam­poc no ho són. En aquell temps, però, això no calia, ni tan sols no devien ser ben vis­tes unes for­mes gaire ama­bles. Hi havia una dic­ta­dura, un cau­di­llo, un ordre jeràrquic ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zat. Dios, patria y rey. Encara que el rei estigués en stand by. En aquell món del fran­quisme dels anys sei­xanta, Cata­lu­nya i el català s'accep­ta­ven com s'accepta avui que hi hagi parcs natu­rals o gent que prac­tica l'hand­bol. Sem­pre ha fet una mica de gràcia arri­bar a un lloc i que et diguin que allà hi ha óssos o que cor­ren amb la pilota a les mans, en comp­tes de xutar-la amb els peus. Res que tren­qui la nor­ma­li­tat de l'ordre impo­sat. Però, si avui la jerar­quia no queda gens bé a la política, sí que fun­ci­ona en molts altres camps. Vigílies de sant Jordi. Fa dies que tots hem pogut sen­tir quin serà el lli­bre més venut en el dia que sem­bla que tots hàgim de com­prar un lli­bre. No l'únic lli­bre o l'únic autor de tots, com pas­sava en el temps d'en Franco, però sí un dels lli­bres o un dels autors més mediàtics.