Tanta bellesa

Fa uns quants anys, l'arti­cu­lista que em té cedit aquest espai els dilluns, l'amic Manuel Cuyàs (tota una res­pon­sa­bi­li­tat, com ja ho era quan el titu­lar era el gran Miquel Pai­rolí), em va donar la clau que neces­si­tava per poder par­lar apas­si­o­na­da­ment de qual­se­vol cosa (un lli­bre, un cui­nat, un pel·lícula...) sense que per això ho con­vertís en una reco­ma­nació ine­lu­di­ble per a qui m'escoltés o em llegís. Recordo que va ser quan li vaig dema­nar què li havia sem­blat la pel·lícula de l'iranià Abbas Kia­ros­tami El sabor de las cere­zas. Jo ja tenia pre­vist anar-la a veure perquè ja n'havia vist algu­nes d'ante­ri­ors del mateix direc­tor, com ara la mera­ve­llosa A través de los oli­vos, que conté, per mi, uns deu minuts finals dels més bells de la història del cinema, trans­for­mat en pura vida. La qüestió és que ell em va dir, més o menys: “Jo no la reco­ma­na­ria a ningú, perquè és un cinema molt par­ti­cu­lar. I fins i tot encara que t'agradi i t'interessi molt pot­ser hauràs de fer esforços per no ador­mir-te. Però a mi em va fas­ci­nar, és mera­ve­llosa.” Efec­ti­va­ment, em va fas­ci­nar tot i els esforços per no ador­mir-me en una pri­mera sessió de tarda.

Des d'aquell moment mai més he dit a ningú (fora que en cone­gui molt bé els gus­tos o la curi­o­si­tat) que ha d'anar a veure tant sí com no tal pel·lícula o que ha de lle­gir ine­lu­di­ble­ment tal lli­bre, etc. Sem­pre dic, en tot cas, que a mi m'ha agra­dat molt, però que no sé si a l'altra gent també, i en alguns casos també haig d'afe­gir-hi allò del risc d'ador­mir-s'hi o pot­ser de tenir ganes de dei­xar-ho córrer. O a l'inrevés: que l'he tro­bat insu­por­ta­ble però que pot­ser és cosa meva; per exem­ple, com em va pas­sar amb L'arbre de la vida, de Ter­rence Malick, que ja havia vist al cinema i que l'altre dia van pas­sar per TV3.

Tota aquesta intro­ducció per acon­se­guir par­lar de La grande bellezza, la pel·lícula de Paolo Sor­ren­tino. No és una pel·lícula fàcil de veure, i encara menys d'expli­car. Reduir-la a la con­si­de­ració de posada al dia de La dolce vita em sem­bla un flac favor a totes dues mera­ve­lles. Al mateix temps, tinc la sen­sació que conté tan­tes coses que en podria par­lar de manera ina­ca­ba­ble. Només sé, i és l'únic que puc dir sense dubte, que les dues vega­des que ja l'he vist n'he sor­tit pro­fun­da­ment com­mo­gut, feri­da­ment trist i alhora con­for­tat, des­es­pe­rançat i alhora con­for­mat, com el pro­ta­go­nista Jep Gam­bar­de­lla, com la Roma que retrata, com Europa, com el món. Com la vida, en defi­ni­tiva. I, sobre­tot, mera­ve­llat per tanta bellesa.