Nostàlgia de mona

Un any més i com­plint la tra­dició, milers de con­su­mi­dors de sucre fi es van aple­gar ahir a les pas­tis­se­ries per triar la mona més mona. Tra­dició? El terme és més que dis­cu­ti­ble. Les for­mes han can­viat tant que la tra­dició pot ser només una excusa o una broma. La mona tra­di­ci­o­nal no era una massa de xoco­lata ornada amb figu­re­tes de Dis­ney o del Barça. Era una coca i un ou dur. Els rics les com­pra­ven a les fle­ques; els pobres se les feien a casa. I pin­ta­ven l'ou amb colo­rants natu­rals men­tre el bullien. L'eti­mo­lo­gia del terme és dis­cu­tida i els experts no s'han posat d'acord, però tots coin­ci­dei­xen a des­ta­car que aquest men­jar de Pas­qua era “bonic”. La festa es jus­ti­fi­cava per la diada en què es con­su­mia el pastís: els tres dies de Pas­qua, gran cele­bració cris­ti­ana que tan­cava la Set­mana Santa. La tris­tor de la mort de Crist es tren­cava amb un sarau popu­lar, sovint al camp o al car­rer, on les colles de joves juga­ven tota la tarda. Botant la corda o ballant la tarara. N'hi ha que veuen en l'ou també influències paga­nes: sim­bo­lit­za­ria la fer­ti­li­tat de la pri­ma­vera. No és estrany, per això, el cos­tum valencià o por­tuguès entre els joves de tren­car-lo al front de qui t'agrada o de qui t'esti­mes. Tot això era la mona, i la Pas­qua. Poc sen­tit té la festa quan ningú sap per què la cele­bra. Quan el mateix sig­ni­fi­cat de la Set­mana Santa és igno­rat. L'ou de xoco­lata amb ninots de com­parsa arro­do­neix el drama. Al remat, el nom només es jus­ti­fica perquè hem aca­bat tots fent la mona.