Amb pèls i senyals

La deli­cada situ­ació fami­liar que tra­vesso actu­al­ment deu tenir també alguna cosa a veure amb el fet que mai com ara m'havia rela­ci­o­nat tant amb gent gran. És a dir, amb gent vella, com s'ano­me­nen a ells matei­xos i sense estúpids eufe­mis­mes. Ja els he expli­cat alguna altra vegada que a les set acos­tumo a anar al seu local per lle­gir el diari i fer-la petar una estona. No hi ha cap dia que no en surti de millor humor que com hi he entrat. Poc retòrics i pràctics expli­quen històries, a vega­des, real­ment sor­pre­nents. Fa uns dies vaig par­lar una estona amb l'Enric bar­ber, “el bar­ber de la plaça”, li deien quan era petit i les bar­be­ries encara eren un negoci més o menys pròsper. A banda de des­criure'm com era jo quan em tallava els cabells i amb prou fei­nes tenia un any, em va expli­car amb pèls i senyals, i mai tan ben dit, les anècdo­tes vis­cu­des de quan era el bar­ber de l'hos­pi­tal de Camp­devànol. Encara fa cara seri­osa quan recorda el mal tràngol que pas­sava quan havia d'afai­tar a fons el tros de cama d'un paci­ent just abans d'ampu­tar-la-hi. Tan sols escol­tant-ho m'esgar­ri­fava i al mateix temps em sob­tava la natu­ra­li­tat amb què ho recor­dava.

De mica en mica es va anar ani­mant i va con­cloure la xer­rada amb una rei­vin­di­cació de l'ofici incon­tes­ta­ble. Orgullós, va dir: “Una vegada vaig afai­tar un paio que duia més de 230 punts a la cara.” I encara ho va reblar dient: “I no li vaig fer ni un tall.”

Em va fer pen­sar que és ben bé que els ofi­cis se'ns adhe­rei­xen a la pell com les arru­gues. Em va fer recor­dar també aquells dis­sab­tes a la tarda dels hiverns quan anava amb el meu pare a la bar­be­ria de la plaça, la de l'Enric, i era plena d'homes que par­la­ven de fut­bol i de dones, bàsica­ment, sense cap pressa i molts d'ells indi­fe­rents a si els tocava o no la seva tanda. Les bar­be­ries es dis­pu­ta­ven les tertúlies amb els cafès i la majo­ria de pro­fes­si­o­nals havien de tenir també una gran capa­ci­tat de con­versa, i a més amb altes dosis de diplomàcia per no per­dre cap cli­ent. Bar­be­ries molt sem­blants a la que surt a Amar­cord, que per a mi ha pas­sat de ser una pel·lícula per con­ver­tir-se en un mera­vellós i com­plet àlbum fami­liar. I és que com deia el poeta: “Qui perd els ofi­cis, perd la iden­ti­tat.”