Escapolir-me, potser

No cos­ta­ria gaire esforç tro­bar con­sens per a l'afir­mació que estem en una pro­funda crisi de valors i d'idees. La per­manència en aquest estat de deso­ri­en­tació és prou greu per fer-se palès en tots els ordres jeràrquics de la vida en comú. Ales­ho­res, jo, que no tinc cap vareta màgica per adreçar la situ­ació, com ho faig per sos­te­nir-me?, no pas el meu entorn, sinó el meu ordre com­pa­ra­tiu d'expec­ta­ti­ves. Si bé entenc que seria idoni tro­bar una doc­trina que aclarís el futur, no crec que escol­tar el pal­pi­tar democràtic de Rosa Díez com­porti una millora en el grau de sos­te­nir el pre­sent edi­fici i les seves runes.

Medi­tar sobre el futur em fa la sen­sació d'apro­par-m'hi i, a la vegada, sen­tir-me actor inte­grat en el seu desen­vo­lu­pa­ment. La lluita pel dret a deci­dir com a poble com­porta una intrínseca noblesa, que es veu min­vada per la pre­ca­ri­e­tat dels plan­te­ja­ments i, al mateix temps, per l'enti­tat pode­rosa d'aquells que, deci­di­da­ment, no estan assa­ben­tats de la importància del que repre­senta pel poble el cons­tant fet de somiar.

És pre­ci­sa­ment en aquest apar­tat: el somiar d'un poble, al qual vol­dria refe­rir-me un cop con­fron­ta­des les meves pors i altres temors. En moments de manca d'esta­bi­li­tat i recur­rent asset­ja­ment com a indi­vidu i com a part d'un poble, miro de tro­bar aquells recur­sos o aquell deter­mi­nat reco­lli­ment que abans es tro­bava en una església o un claus­tre.

Amb volun­tat de seguir la tra­dició, jo tinc per cos­tum bai­xar la Ram­bla i girar al car­rer del Carme, fins a tro­bar l'entrada al pati de la Santa Creu i després d'ascen­dir l'esca­li­nata de la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya, endin­sar-me en la pri­mera nau gòtica, tro­bar una butaca vacant i seure una estona en silenci, per escol­tar un antic batec més sòlid i fort que les pedres que ens acu­llen, aquesta pri­mera estona miro de no tenir res al cap que el lli­gui o porti per camins no ente­sos i menys ela­bo­rats. Després d'aquest espai de bui­dor men­tal, m'alço i vaig a cer­car una estan­te­ria de la part esquerra, a prop d'on viu dins el temps pres­tat l'Enci­clopèdia Espasa, ben a prop hi ha hos­tat­jada una col·lecció que em ser­veix i omple totes les vari­ants del desig.

Hi ha moments pun­tu­als en l'esde­ve­nir d'un poble que una gent, una idea o un grup tan­quen i encer­clen en una publi­cació, que per si mateixa és la repre­sen­tant més fidel de l'habi­tud de somiar i crear a l'aixo­pluc d'aquests som­nis. Al bell mig de l'estan­te­ria hi ha tots els volums anu­als de la revista Serra d'Or; enqua­der­nats en blau i amb els lloms gas­tats pel ulls i les mans d'anònims lec­tors, els esmen­tats volums m'ofe­rei­xen la cer­tesa que aquell temps i aquell país tenia som­nis i que en aquells moments eren “sagrats” com ho és ara l'enti­tat dels nos­tres.

Agafo un volum i M'ASsec per obrir-lo i retro­bar noms que em sem­bla que han estat sem­pre: és un tras­pas­sar el temps i escol­tar la veu d'Ale­xan­der Cirici Pelli­cer deba­tent sobre els prin­ci­pis estètics de la nova arqui­tec­tura o lle­gir sobre el pare Bat­llori par­lant de Déu. També trobo racons de la cançó amb lle­tres d'en Rai­mon i una mirada ino­bli­da­ble de la Gui­ller­mina Motta, la qual fixa el temps de la ten­dresa. Ales­ho­res aquest tafa­ne­jar el pas­sat em dóna una pau i una força que pas­sada una llarga estona m'acom­pa­nya de tor­nada fins a la plaça de Cata­lu­nya, on agafo el metro i arribo a casa més segur que no ens equi­vo­quem a l'hora de desit­jar els can­vis i a l'hora de trans­cen­dir la nos­tra natu­ral fla­quesa, per man­te­nir el dret a somiar i per esco­llir el propi camí per ser un poble.