Ícar

Vam arri­bar a pen­sar que el fut­bol era un esport con­ven­ci­o­nal i que el Barça de Pep Guar­di­ola (i de Tito Vila­nova) era tota una altra cosa. D'acord, les regles eren les matei­xes per a tot­hom, però aquell equip jugava de tal manera que no es trac­tava de con­si­de­rar que era una pos­si­bi­li­tat més del joc sinó que, la manera, es con­ver­tia en una nova cate­go­ria i, doncs, feia que l'esport, en ell mateix, fos dife­rent. Els diti­ram­bes no aca­ba­ven però es con­cen­tra­ven en aquesta valo­ració que miro d'expli­car. O en dèiem un altre nom, d'aquell tipus de plan­te­ja­ment a la gespa, o con­si­deràvem que l'únic fut­bol pos­si­ble, el que defi­nia l'esport, el que li donava cre­di­bi­li­tat i neces­si­tat, era el d'aquell Barça.

Més enllà d'això, no hi ha res. No és que fos un isme sinó que nai­xia un
art nou. No és que s'avingués al fluir
de la història, sinó que en cre­ava una
de nova.

En aque­lla famosa frase, una de tan­tes, que havia dit Boskov (un entre­na­dor que també ha tras­pas­sat fa poc), el fut­bol era incert “perquè tots els par­tits comen­cen 0-0”. Doncs, no. El Barça que vèiem des del 2008 tren­cava l'axi­oma. No era incert perquè es dibui­xava com una pre­vi­si­ble, segura i sòlida peça tea­tral –un meca­nisme infal·lible– amb un resul­tat sabut, encara que el par­tit comencés amb empat.

Ara sem­bla que tot s'hagi aca­bat. Ara tri­omfa un altre tipus de fut­bol. El de la potència física, el de les cor­re­dis­ses. I sem­bla que la fili­grana del toc i la pos­sessió hagin d'anar a parar al bagul de les relíquies, de les coses inser­vi­bles. Per­me­tin-me que dis­crepi. De fet, fins i tot ho ha dit l'entre­na­dor del Madrid: això no s'ha aca­bat. Ara més que mai, en aquests dies tris­tos, convé
rei­vin­di­car aquell somni. Pot­ser sí,
pot­ser Ícar ara ha cai­gut a l'oceà. Uns quants se n'ale­gren, del fracàs dels atre­vits. Però ell va gosar volar fins al
sol. I aque­lles ales, molles, ara en desús, encara poden ser­vir per tor­nar a pro­var-ho.