Diumenge fabril

Davant la séquia que anti­ga­ment pro­por­ci­o­nava aigua a les fàbri­ques tèxtils d'on va sor­gir la ciu­tat moderna, un grup de gent ens hem ajun­tat per escol­tar la ruta guiada de l'his­to­ri­a­dor Jaume Prat. Som a Salt, població cap­da­van­tera en la immi­gració cata­lana, aquest diu­menge de sol amb què acaba l'ennu­vo­lada set­mana del Pri­mer de Maig, durant la qual ens han tor­nat a fue­te­jar les xifres ina­bas­ta­bles de l'atur. Aquí, davant el raig que baixa pel canal, entre la gen­tada que com­me­mora el pas­sat fabril de les gene­ra­ci­ons que van cimen­tar el pre­sent, acom­pa­nyats per tre­ba­lla­dors i tre­ba­lla­do­res d'uns bar­ris que saben què és llui­tar per obrir-se pas, sem­bla que encara es pugui escol­tar la ria­lla de les anti­gues tei­xi­do­res per damunt la fressa de les bobi­nes i dels ester­nuts dels que res­pi­ra­ven la borra. En Jaume ens mos­tra les res­tes de fàbri­ques obli­da­des, com la Mulle­ras, i ens parla de les cases dels antics obrers, cons­truc­ci­ons modes­tes però res­pec­tu­o­ses amb les per­so­nes que les habi­ta­ven. En des­taca sobre­tot dos aspec­tes: totes tenien un ampli rebe­dor pre­pa­rat per si calia con­ver­tir-lo en un petit comerç i també un pati al dar­rere perquè resul­tava més pro­duc­tiu pas­sar les hores d'oci a l'hort que no pas al bar. Aquesta postal idíl·lica, és clar, té el seu con­tra­punt en les foto­gra­fies de les anti­gues plan­ti­lles, espec­tres de temps famo­lencs atra­pats en l'ins­tant que el fotògraf va retra­tar i que ens mos­tra a pri­mera fila nens de deu anys reclu­tats per tre­ba­llar als telers al cos­tat dels adults. Són records d'una època de penes i escas­se­tats més o menys sua­vit­za­des pel pas dels anys, quan hi havia patrons que es pre­o­cu­pa­ven una mica més pels tre­ba­lla­dors i tre­ba­lla­do­res que sen­tien orgull de for­mar part de l'empresa. Pas­se­jant pels car­rers del Veïnat de Salt ens envol­ten totes les races del món i també els sal­tencs de tota la vida, els blocs bigar­rats i els bal­cons amb ban­de­res este­la­des, però de cris­pació, aquesta paraula de moda entre polítics dis­tants, no en tro­bem pas enlloc. Ens acom­pa­nya també la bibli­o­tecària Belén San­ta­maría, que jun­ta­ment amb en Jaume i les asso­ci­a­ci­ons de veïns sal­ten­ques han orga­nit­zat la ruta i les jor­na­des tèxtils del cap de set­mana. Una bibli­o­tecària rega­lant hores extra­or­dinàries és el més allu­nyat del que hi ha a la cris­pació. Aca­bem davant la façana de la Coma Cros, ima­gi­nant nova­ment les ria­lles imba­ti­bles de les anti­gues tei­xi­do­res. Ara ningú no riu quan tre­ba­lla.