Per mèrits propis?

Hi ha una­ni­mi­tat entre els eco­no­mis­tes a l'hora d'apre­ciar un fet molt nega­tiu: l'aug­ment de les desi­gual­tats econòmiques a la població cata­lana, espa­nyola i segu­ra­ment euro­pea. Dit d'una altra manera: l'actual crisi econòmica afecta més les ren­des bai­xes i mit­ja­nes que les altes. Aquest feno­men pro­voca que els sociòlegs i, en gene­ral, els obser­va­dors lamen­tin aquesta deriva de la soci­e­tat. Pot­ser els pocs que no ho lamen­ten són aquells que con­si­de­ren que tot­hom té el que es mereix i que si els rics són rics és per mèrits pro­pis. Aquesta afir­mació, des del meu punt de vista, és una solemne bes­ti­esa. Pot­ser sí que hi pot haver un petit per­cen­tatge de les grans for­tu­nes que tenen el seu ori­gen en un gran esforç o en un gran talent, però en gene­ral no hi ha paral·lelisme o relació directa entre la renda i els mèrits per­so­nals.

Expli­caré una anècdota, que és una experiència per­so­nal. En la meva vida he cone­gut grans for­tu­nes, sobre­tot durant els anys en què vaig tenir una res­pon­sa­bi­li­tat bancària. Recordo un dinar a Nova York a la seu del Chase Man­hat­tan Bank –que era ales­ho­res un dels pri­mers bancs del món–, amb el seu pri­mer acci­o­nista, que por­tava un cognom mític: David Rocke­fe­ller, una de les grans for­tu­nes dels Estats Units i el fun­da­dor de la Tri­la­te­ral. La seu de l'ONU està en uns ter­renys que la seva família va rega­lar a l'orga­nit­zació inter­na­ci­o­nal. Ens va rebre en un des­patx a l'àtic del gra­ta­cels que ocu­pava el banc. Per arri­bar-hi havies de seguir un cor­re­dor, amb les parets ocu­pa­des pels grans artis­tes de l'art abs­tracte, entre els quals hi havia cata­lans. Abans d'entrar al des­patx del mag­nat, el fun­ci­o­nari que ens acom­pa­nyava ens va dir: “No facin gaire cas del que els digui. Aquest senyor no té poder exe­cu­tiu, perquè no és cap llu­me­nera”. Ho vaig poder com­pro­var per­so­nal­ment. Era flui­xet en el sec­tor finan­cer, que jo conei­xia, i bon conei­xe­dor en el sec­tor de les arts plàsti­ques. Sort en vaig tenir, que venia de la pàtria de Dalí, Miró i Tàpies, a més de Picasso, que es con­si­de­rava un català nas­cut a Màlaga. Rocke­fe­ller era un gran admi­ra­dor de la pia­nista bar­ce­lo­nina Ali­cia de Lar­rocha. En con­junt, em va sem­blar que podria ocu­par dig­na­ment la direcció d'una ofi­cina de les mol­tes que teníem a Cata­lu­nya, però no anava més enllà.

En expli­car aques­tes coses em pro­poso sobre­tot atiar l'auto­es­tima de la gent. Tots tenim un talent en què som millors que la majo­ria. Pot­ser l'hem des­co­bert o pot­ser no. Pot ser tenir mane­tes, com diem en català, saber escriure, com­prar o ven­dre, tenir memòria o faci­li­tat pel que sigui, etc. Tots tenim un talent. Però seria molt ingenu con­si­de­rar que som més rucs que les per­so­nes que poden lluir diners i poder.

Pot­ser ens fal­ten conei­xe­ments o experiència, però és evi­dent que si els ingres­sos tin­gues­sin una relació directa amb el talent, la soci­e­tat seria força igua­litària, molt més del que ho és ara i can­vi­a­ria radi­cal­ment. I no estic fent una crida a la revo­lució sinó a l'auto­es­tima, com he dit abans. I ho diu un eco­no­mista que ha cone­gut i coneix mol­tes per­so­nes car­re­ga­des de diners i mol­tes per­so­nes que no tenen ni cinc.