Declaració unilateral?

El setem­bre pas­sat, després del colos­sal èxit de la Via Cata­lana, aquest diari va dema­nar-me, entre d'altres col·labo­ra­dors, la meva opinió sobre el procés. Quan alguns amics de l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana (ANC) varen lle­gir la meva res­posta varen con­si­de­rar que havia anat massa lluny en dir que espe­rar el vis­ti­plau del govern espa­nyol sobre la con­sulta era una pèrdua de temps que agreu­ja­ria la cri­sis social, política i econòmica (i alhora ecològica); que la llei de con­sul­tes i les elec­ci­ons ple­bis­citàries serien blo­que­ja­des. Final­ment, deia, no ens que­darà altra alter­na­tiva que la que espera Madrid per repri­mir-nos: una decla­ració uni­la­te­ral d'inde­pendència. Aquesta repressió, tot i el risc i pati­ments que com­por­ta­ria, pro­vo­ca­ria l'impacte mun­dial que desit­gem.

El viatge s'acaba i tot indica que la rup­tura amb l'Estat espa­nyol es con­so­li­darà obli­gant el govern de Mas a rebai­xar posi­ci­ons. El govern espa­nyol coneix molt bé el tarannà de CiU durant els anys que ha domi­nat l'estratègia del “peix al cove” i sap que les con­nivències econòmiques i com­pli­ci­tats que s'han con­reat durant la Tran­sició poden aca­bar impo­sant el rea­lisme. Però el que no han pre­vist els seus ser­veis d'intel·ligència, ni els seus “talps” en els mit­jans de comu­ni­cació i tertúlies, és la capa­ci­tat de l'ANC d'orga­nit­zar-se, de resis­tir i, si cal, ocu­par el buit que dei­xin els par­tits polítics tra­di­ci­o­nals incapaços, per les seves pròpies estruc­tu­res jeràrqui­ques, d'impul­sar una alter­na­tiva popu­lar de base democràtica. O no és la “demòtica” (el govern del poble) que ens pro­po­sava Lluís Maria Xiri­nacs tant repre­sen­ta­tiva com la via par­la­mentària?

Voleu orga­nit­zació més exem­plar que l'ANC? Aquest és el nou pal de paller del cata­la­nisme del que han de sor­tir els polítics i les estruc­tu­res d'estat del segle XXI. Veure l'ANC com un lobby inde­pen­den­tista ins­tru­men­ta­lit­zat per CiU i ERC és des­conèixer el movi­ment per dins, en tota la seva força ter­ri­to­rial i comar­cal. El seus caps més visi­bles, la Carme For­ca­dell i en Jaume Mar­fany, entre d'altres, tre­ba­llen incan­sa­ble­ment, sense radi­ca­lis­mes gratuïts, els prin­ci­pis i el full de ruta apro­vat en les assem­blees naci­o­nals, com la dar­rera del 5 d'abril a Tar­ra­gona.

Totes les sec­to­ri­als de l'ANC estan pre­pa­ra­des per una situ­ació de sus­pensió política i jurídica de la Gene­ra­li­tat, com ho està l'Assem­blea d'Ajun­ta­ments Inde­pen­den­tis­tes. Pen­sen i estu­dien el model fis­cal, edu­ca­tiu, sani­tari, medi­am­bi­en­tal i energètic del futur Estat, que no té perquè ser coin­ci­dent amb el model d'estats libe­rals actu­als.

El Con­sell per la Tran­sició Naci­o­nal ano­me­nat per pre­si­dent Mas farà bé la seva feina però el seu objec­tiu sem­bla ser defen­sar el sta­tus quo i no tre­pit­jar els pri­vi­le­gis dels grans grups econòmics i energètics que han domi­nat durant la Tran­sició. El model energètic, per exem­ple, que pre­pa­ren els inde­pen­den­tis­tes de Con­vergència accepta allar­gar la vida de les cen­trals nucle­ars d'Ascó i Van­dellòs fins als 60 anys i pre­veu un pacte amb Iber­drola, Fecsa-Fenosa, Agbar, Novar­tis i Aber­tis que man­tin­gui els seus interes­sos econòmics. L'ANC, en canvi, és l'única estruc­tura cívica capaç d'optar per la demo­cra­tit­zació del sec­tor energètic (aigua, gas i elec­tri­ci­tat) i de fer-hi par­ti­ci­par a tots els usu­a­ris.

Quan es declari uni­la­te­ral­ment la inde­pendència l'ANC haurà d'estar pre­pa­rada per defi­nir quina Cons­ti­tució i qui­nes estruc­tu­res d'estat vol el poble que ens garan­tei­xin la justícia social i una gestió ecològica del ter­ri­tori i dels seus recur­sos. Fins i tot hau­rem de ser capaços de sor­pren­dre al món amb un Estat de carac­terísti­ques no homo­lo­ga­bles als Estats tra­di­ci­o­nals here­tats del segle XX; un estat català modèlic, amb for­mes de ges­ti­o­nar l'ener­gia, la defensa civil, l'agri­cul­tura i les tec­no­lo­gies indus­tri­als al ser­vei d'una eco­no­mia del bé comú. Aquesta és la veri­ta­ble Ítaca que ens espera al final del viatge.