Conchita

Un noi de nom Tho­mas ha gua­nyat el Fes­ti­val d'Euro­visió posat en la pell de Conc­hita Wurst, una dona amb melena de dona i barba d'home i que canta amb veu de dona. El noi és homo­se­xual i no vol dei­xar de ser home. Però com que va patir bur­les en la seva ado­lescència, ha rei­vin­di­cat la lli­ber­tat i la tolerància amb aquesta bar­reja de concha i sal­sitxa. La can­di­data del Par­tit Verd Euro­peu, Ska Keller, ha apro­fi­tat per dir que la victòria de la Conc­hita és “un símbol molt impor­tant” per demos­trar què és la UE. L'apre­ci­ació és dis­cu­ti­ble. Hau­ria de gua­nyar qui canta millor, inde­pen­dent­ment que sigui gai, les­bi­ana, bise­xual, trans­se­xual o hete­ro­se­xual. No hi hau­ria d'haver dis­cri­mi­nació posi­tiva. I tam­poc sabem si en un fes­ti­val que frikeja s'ha deci­dit que gua­nyi una senyora amb barba. Però, sigui com sigui, me n'ale­gro. Me n'ale­gro perquè ja va dir el geògraf Ric­hard Flo­rida que en les soci­e­tats avançades l'actiu prin­ci­pal és el conei­xe­ment. Cosa per a la qual cal talent, tec­no­lo­gia... i tolerància. I Flo­rida ha fet cèlebre l'índex gai-bohemi, segons el qual, els llocs on hi ha una alta con­cen­tració d'artis­tes, músics, les­bi­a­nes i homo­se­xu­als, fomen­ten un entorn per­so­nal i pro­fes­si­o­nal obert i dinàmic que atrau més gent cre­a­tiva, sovint immi­grants, que creen o atra­uen empre­ses i que, per tant, també atra­uen capi­tal. Per tant, ja li va bé a aquesta Europa que, segons la con­sul­tora AT Kear­ney, ha per­dut pis­to­nada res­pecte dels Estats Units en la car­rera tec­nològica. Ahir mateix, el doc­tor Josep Baselga, pre­si­dent de l'Asso­ci­ació Ame­ri­cana de la Inves­ti­gació del Càncer, va mos­trar-se “indig­nat” perquè les reta­lla­des en la ciència que hi ha hagut a Espa­nya no es poden jus­ti­fi­car de cap manera. “És un assas­si­nat de la ciència. Hem per­dut deu anys. És un pro­blema d'una indi­ferència abso­luta cap a la ciència i la intel·ligència.” Ja ho veieu: calen més Conc­hi­tas i menys Mari­a­nos.