L'aire que mata

Fa una colla d'anys els mem­bres d'un equip de TV3 vàrem fer un repor­tatge sobre la con­ta­mi­nació a Ciu­tat de Mèxic. La capi­tal mexi­cana encara ara és una de les ciu­tat que té l'aire més brut del món, però ales­ho­res era com res­pi­rar tot el dia un puré de merda. Un bolet negre cobria la metròpoli, ubi­cada en una vall envol­tada de turons. La falta de cir­cu­lació de l'aire amb els cot­xes expul­sant partícules a dojo i una planta petro­li­era pròxima for­ma­ven el cer­cle letal d'un ambi­ent irres­pi­ra­ble i pudent.

Recordo la visita a un hos­pi­tal infan­til on hi havia dese­nes de nens petits com rate­tes, segons els met­ges, per culpa del plom acu­mu­lat a la sang. Ens varen expli­car que la gran majo­ria d'aque­lles cri­a­tu­res mai no podrien tenir un desen­vo­lu­pa­ment intel·lec­tual nor­mal perquè l'efecte dels con­ta­mi­nants els ho impe­di­ria. Pot­ser d'aque­lla experiència m'ha que­dat la mania de fre­gar-me de tant en tant el front amb el moca­dor per veure si surt gaire negre.

Un estudi ela­bo­rat per l'Orga­nit­zació Mun­dial de la Salut demos­tra que no cal aga­far l'avió i tra­ves­sar l'atlàntic per viure l'asfi­xi­ant experiència mexi­cana. Els habi­tants del noranta per cent de les grans ciu­tats del pla­neta en tenim prou amb sor­tir al car­rer per res­pi­rar un aire que supera els nivells màxims de con­ta­mi­nació reco­ma­nats.

La com­bi­nació d'indus­tri­a­lit­zació acce­le­rada i super­po­blació fa que nou de cada deu per­so­nes vis­quin en ambi­ents insans i que una de cada vuit defun­ci­ons siguin per aquesta causa. Bar­ce­lona i Madrid for­men part de la llista d'urbs on el pro­blema s'agreuja. Però pot­ser perquè molts tenim càrrecs de cons­ci­en­cia l'exigència d'un ambi­ent net no té gaire pre­di­ca­ment i cal impo­sar mesu­res, com ja han fet a Lon­dres o a Paris. Perquè tal com anem, quan ens ado­nem de la mag­ni­tud de la tragèdia ja serà massa tard.