Arguments i etiquetes

A totes les bar­res de bar hi ha algú que con­ver­teix el tam­bo­ret en una trona i se sent capaç de cap­gi­rar el món en tres dies. Aquest con­ven­ci­ment igno­rant de qui tant es veu de minis­tre com d'entre­na­dor del Barça també és a inter­net, però ampli­fi­cat. Els comen­ta­ris que en el bar només escol­ten, de grat o per força, uns quants par­ro­quians als fòrums digi­tals arri­ben arreu i per­du­ren.

Aquest feno­men pro­du­eix cícli­ca­ment algun incendi. Aquests dies li ha tocat a Rai­mon. Davant els impro­pe­ris, alguns l'han defen­sat en tri­bu­nes públi­ques. És el cas d'Antoni Puig­verd, Pilar Rahola i Vicent Par­tal, cadas­cun des de posi­ci­ons dife­rents. El xer­raire de bar, però, es mou sovint per eti­que­tes i es deixa dur pel gust de l'esti­ra­bot. No sé que Rahola o Par­tal hagin estat objecte de la ira de ningú. Puig­verd, sí. A Rai­mon li deien que se'n tornés a València i el dei­xa­ven a l'alçada del betum. A Puig­verd li abo­quen també tota la bilis ima­gi­na­ble. Què ha pas­sat perquè s'insulti a algú que ha dit el mateix que diuen inde­pen­den­tis­tes reco­ne­guts? Vicent Par­tal afirma: “Vull que la nos­tra república siga plena de dis­si­dents, de gent que ens obli­gue a millo­rar i ens impe­desca de caure en el con­for­misme (...) Els qui fallem, si de cas, som nosal­tres si per­dem de vista que no és obli­ga­tori de creure en la inde­pendència...” Però només rep Puig­verd perquè li han pen­jat l'eti­queta (i sovint se n'ha quei­xat). Per això Vicent Sanc­his –i no en un fòrum d'inter­net, sinó en aquest diari– treu importància al que puguin dir les xar­xes soci­als, se sorprèn que Rai­mon tin­gui “tant de reco­nei­xe­ment entre tanta tropa estra­nya” i de “l'esquerra snob”, i afirma que els atacs van “en el sou”. Què vol dir “tropa estra­nya”? Ara cal fer una decla­ració de fílies i fòbies per tenir dret a par­lar? Què va en el sou? Un insult a Face­book? Una bufa? Les xar­xes soci­als són intrans­cen­dents, però les tele­vi­si­ons ens comen­ten les piu­la­des i ens pas­sen sobreim­pre­sos en pan­ta­lla els SMS dels espec­ta­dors? Caram, quina intrans­cendència més estra­nya.

Antoni Puig­verd té una tra­jectòria literària i intel·lec­tual impol·luta. És un arti­cu­lista impres­cin­di­ble, per estil, per rigor i també –mal que pesi– perquè elu­deix el gre­ga­risme i el wish­ful thinking que impregna bona part de l'opinió pública i publi­cada. Se'n pot dis­cre­par, com ell dis­crepa de tants altres, però menys­prear-lo només és pos­si­ble des del fona­men­ta­lisme, la ignorància o la mala fe. Puig­verd sem­pre ha recla­mat argu­ments, no eti­que­tes.