‘Miau'

Anàvem en un vagó de techo malo, hi havia dues menes de xicots, als uns ens havia tocat la guerra amb la mala sort dels per­de­dors i estàvem de tor­nada de tot, els altres sor­tien esblan­queïts de l'ama­ga­tall d'una tieta pie­tosa per sal­var-los de la mili i anar a missa d'ama­gat. Estàvem asto­rats amb els del nos­tre vagó i teníem una trom­peta que no parava. Al pas­sar per l'Ebre, la colla es va abo­car esco­pint totes les male­dic­ci­ons mili­tars a les quals no arriba una tragèdia grega. A Cala­tayud vam pre­gun­tar per la Dolo­res i sort que el tren va arren­car. Arri­bats a Zamora el capità Amós González Lla­nos ens va trac­tar de cata­la­nes y rojos. Vam espe­te­gar a la cin­quena com­pa­nyia coma­nada pel tinent José Cas­tro Vázquez, un mili­tar de pura zepa, que des­co­brint com el Serafí no sabia cas­tellà no es va ficar a si en parlàvem.

Per allà cor­ria l'alfe­res Díaz, menut i de mala ganya, al qual una metra­lla se li havia endut un tros de closca i duia cráneo de guta­percha que quan se li esve­rava Déu te'n reguard. I ves que un dia li va tocar dor­mir a la caserna, i va arri­bar-hi toca­des la una de la nit, quan d'un grup de quinze sol­dats va sor­tir una veu mofeta. Miau. L'alfe­res es va atu­rar enra­biat. Quién ha dicho miau. Ningú. A for­mar y con las armas. Se'ls va endur al pati de la caserna. Quién ha dicho miau. Ningú. La colla fou cas­ti­gada amb paso ligero i després cuerpo a tierra y des­li­zarse, que vol dir cami­nar panxa a terra arros­se­gant el fusell amb els col­zes. Entre una cosa i una altra l'alfe­res Díaz se'n va anar a dor­mir, l'havíem vençut.

L'endemà el tinent Cas­tro em va pre­gun­tar què havia pas­sat aque­lla nit, li ho vaig expli­car molt ben expli­cat, l'home es va que­dar atu­rat, va que­dar pen­sarós i va enge­gar aque­lla parau­lota que a l'exèrcit és com una jacu­latòria: Coño. Pot­ser mai més una colla de cata­lans no rebrien un elogi tan res­pectuós d'un mili­tar de debò. A la mili hi vaig apren­dre al viu una de les vir­tuts més belles de l'home, la com­pa­nyo­nia a totes. No l'he tro­bada enlloc més.