La careta dels polítics

El pri­mer que perd un par­tit polític quan el poder el lega­litza és la pun­tu­a­li­tat. Ho va escriure Manuel Vázquez Mon­talbán i es refe­ria al Par­tit Comu­nista espa­nyol, com a metàfora del rela­xa­ment que s'apo­dera dels polítics quan tas­ten el cara­mel de la victòria. Men­tre ets a la clan­des­ti­ni­tat, cada minut, cada segon, comp­ten. Quan surts de la penom­bra, en canvi, sem­bla que tin­guis tot el temps del món. De seguida que va gua­nyar les elec­ci­ons, el PSOE de Felipe González va per­dre la O d'Obrer. I quan va asso­lir la majo­ria abso­luta, el Par­tit Popu­lar de José María Aznar va per­dre la màscara de la cen­tra­li­tat. Aquesta és una de les lliçons de la defec­tu­osa democràcia que assa­bo­rim: que sem­bla ine­vi­ta­ble que qual­se­vol for­mació política hagi de per­dre alguna maleta del seu equi­patge ideològic durant el tra­jecte que va de la dolça cam­pa­nya elec­to­ral a la impla­ca­ble for­mació del govern. Les esquer­res, en gene­ral, quan gover­nen es dedi­quen a dina­mi­tar el mite de la seva hones­te­dat. Les dre­tes, per la seva banda, es dedi­quen a demos­trar que l'equi­li­bri entre l'ordre i la lli­ber­tat és una pro­mesa impos­si­ble. Ara, per exem­ple, el Minis­teri de l'Inte­rior vol apro­fi­tar la com­moció d'un assas­si­nat del qual sabem ben poca cosa –i el que en sabem només fa que embo­li­car una troca de sor­di­desa i de rela­ci­ons incon­fes­sa­bles– per collar el galli­ner esva­lo­tat d'inter­net. El pro­blema és que al minis­tre Jorge Fernández Díaz ja no li que­den care­tes per dei­xar caure. Entre les estrambòtiques idees que li fan tom­ba­re­lles pel cap, recor­dem la de con­si­de­rar delinqüents els ciu­ta­dans que pro­tes­tin davant del domi­cili dels res­pon­sa­bles polítics o fins i tot la de con­di­ci­o­nar espais als polígons indus­tri­als per tal que els mani­fes­tants s'hi puguin anar a esbra­var i no hagin de con­ta­mi­nar pla­ces i car­rers amb el tuf de lli­ber­tat que escam­pen les pan­car­tes. Per això no és estrany que la seva nova pri­o­ri­tat sigui la de per­se­guir els gra­fi­ters del Twi­ter, que con­si­dera tan peri­llo­sos com els bot­xins que engra­pen pis­to­les. Jorge Fernández Díaz, evi­dent­ment, no és comu­nista, per això el veu­rem acu­dir pun­tual, sense ni una mil·lèsima de retard, a la pro­pera ocasió que se li pre­senti per defen­sar la llei i l'ordre. Però, i les lli­ber­tats? No res, una insig­ni­fi­cant maleta per­duda pel camí.