Un canvi contundent

La soci­e­tat cata­lana està can­vi­ant pas a pas i, en algu­nes coses, a velo­ci­tat de ver­ti­gen. Allò que era impos­si­ble o ini­ma­gi­na­ble fa cinc o deu anys avui és superat per l'onada de canvi de tota la soci­e­tat cata­lana o, si més no, d'una gran part d'aquesta. En pri­mer lloc, al si de la soci­e­tat sobi­ra­nista però també en aque­lla part de la soci­e­tat que a la sobi­ra­nia hi afe­geix un canvi social i de poders. Fa pocs dies, després de la visita del príncep d'Astúries i de Girona –i de no sé quan­tes coses més– a Bar­ce­lona, aquest per­so­natge del pas­sat es va reu­nir amb els pro­ta­go­nis­tes superats per la història i els temps: dels entorns del pont aeri, del Círculo Ecu­es­tre, d'una certa aris­tocràcia deca­dent i amb els supo­sats poders fàctics de la banca i l'empresa. I el príncep creu que aquests per­so­nat­ges li faran una radi­o­gra­fia de la rea­li­tat cata­lana com van fer amb el seu pare en altres èpoques... sense ado­nar-se, però, del pro­fund canvi que s'ha dut a terme a Cata­lu­nya.

En un sopar on vaig assis­tir fa poques set­ma­nes amb les noves elits empre­sa­ri­als de les empre­ses del món de la inno­vació que expor­ten, em vaig ado­nar que Cata­lu­nya ja no és la del post­fran­quisme ni la del pujo­lisme; per posar un sol exem­ple: homes com Duran Far­rell, que va crear Gas Natu­ral, eren líders natu­rals dels pode­ro­sos cata­lans. Ara les noves gene­ra­ci­ons empre­sa­ri­als cata­la­nes, empre­ne­do­res i expor­ta­do­res, ja no cre­uen en aques­tes arcai­ques ins­ti­tu­ci­ons del pas­sat. Un nou exem­ple: en aquest sopar el pre­si­dent de Foment del Tre­ball, Joan Rosell, i el pre­si­dent de La Caixa, Isi­dre Fainé, són con­si­de­rats, amb res­pecte, sola­ment uns emple­ats seus que no arris­quen res per­so­nal. Aquest és un canvi radi­cal. El menys­preu pel pacte d'aques­tes elits fun­ci­o­na­ri­als d'emple­ats amb els lob­bies de l'Estat va ser evi­dent en aquest sopar. El cen­tre del poder a Cata­lu­nya s'està des­plaçant cap a uns nous grups empre­sa­ri­als inno­va­dors i glo­ba­lit­zats per als quals el mer­cat espa­nyol és, dia rere dia, més secun­dari. Això fa que aquests sec­tors no tin­guin por ni posin cap incon­ve­ni­ent al procés sobi­ra­nista, i en canvi dub­tin de la via­bi­li­tat de seguir en les actu­als con­di­ci­ons en el marc de l'Estat espa­nyol.

Hi ha, però, un segon gran canvi a Cata­lu­nya, pot­ser tan o més pro­fund que el pri­mer: les clas­ses mit­ja­nes. Aques­tes mai no van optar per una opció neta­ment d'esquer­res, però avui veuen més clar que mai que no n'hi ha prou amb un canvi de marc naci­o­nal (un marc que volen i desit­gen majo­ritària­ment). A les clas­ses mit­ja­nes avui dia hi ha una remor de fons –fins i tot pre­sent en sec­tors de la petita i mit­jana bur­ge­sia—que clama un canvi social pro­fund que posi fi a les xacres d'una soci­e­tat que, de manera hipòcrita, ha tole­rat la cor­rupció, l'ami­guisme, els lob­bies... I ho ha tole­rat sota una filo­so­fia que un dels assis­tents en aques­tes tro­ba­des gas­tronòmiques va defi­nir sense volun­tat d'ofen­dre: “massa catòliques, cal­dria que fos­sin més cal­vi­nis­tes”.

Cata­lu­nya, doncs, per a sor­presa d'uns i altres, està fent una veri­ta­ble revo­lució tran­quil·la encapçalada per unes gene­ra­ci­ons que es tro­ben entre els 30 i els 50 anys, for­ma­des en el pujo­lisme i en aquesta pseu­do­de­mocràcia de què teòrica­ment gau­dim però que a la vegada es demos­tra dia rere dia que és una gàbia que ens impe­deix la nos­tra dig­ni­tat naci­o­nal i la nos­tra volun­tat d'ésser, a més d'evi­tar que els cata­lans pre­ser­vem la nos­tra cul­tura, llen­gua i nació. Els sec­tors que fins ara havien cre­gut que repre­sen­ta­ven el país, que tin­guin sen­tit del ridícul. No són més que el pas­sat. Cata­lu­nya i els cata­lans no estan con­tra els espa­nyols, el que volen és tren­car amb les elits espa­nyo­les i amb els seus apa­rells d'estat que viuen de l'explo­tació i l'assi­mi­lació en un pro­jecte naci­o­nal espa­nyol indi­vi­si­ble. Aquest és l'ene­mic del poble de Cata­lu­nya, no pas els espa­nyols.

El gran canvi és aquí. Les elits cata­la­nes ja no ser­vei­xen per fer el joc als poders de Madrid. Hi ha volun­tat de cons­truir un estat però que sigui nou. I tot ple­gat per cons­truir un estat nou a una part de la nació cata­lana, Cata­lu­nya, que ha de ser l'avant­guarda d'una gran trans­for­mació que, fer­ma­ment crec, serà el prin­cipi de la fi de l'Espa­nya actual i que aju­darà a rede­fi­nir-la i a posar fi a aquells que han mono­po­lit­zat el poder durant segles.