Catalans i poder

Quan Manuel Valls va ser ele­git pri­mer minis­tre, suposo que més d'un vàrem pen­sar que era més fàcil que un català arribés a la cúpula del poder de França que no pas d'Espa­nya. Mes enllà de la bou­tade, des del gene­ral Prim no hi ha hagut cap més pre­si­dent del govern espa­nyol nas­cut a Cata­lu­nya. D'això ja fa 150 anys i ja saben la fi que va fer el mili­tar de Reus. És ben cert que a la pri­mera república, Esta­nis­lau Figue­ras i Fran­cesc Pi Mar­gall varen diri­gir el govern breus períodes i també que durant les qua­tre dècades de fran­quisme manava un gallec al·lèrgic a les elec­ci­ons. Però crida l'atenció que des de la democràcia recu­pe­rada tots els pre­si­dents hagin estat cas­te­llans: Aznar, Calvo Sotelo, Zapa­tero i Suárez; un andalús, González, i Rajoy de Galícia. I encara és més escan­dalós que l'únic intent seriós d'un català d'arri­bar a la Mon­cloa, l'ope­ració Refor­mista d'en Miquel Roca Junyent, acabés amb el fracàs històric de no tenir ni un sol dipu­tat en tot l'Estat. Si a tot això hi afe­gim que només el 2% dels ambai­xa­dors són cata­lans i que els jut­ges i nota­ris no arri­ben al 4%, sem­bla clar que hi ha un evi­dent deca­latge entre la repre­sen­tació en les esfe­res de poder de l'Estat i el pes demogràfic de Cata­lu­nya. En canvi, en altres països amb rea­li­tats plu­ri­na­ci­o­nals potents com ara la Gran Bre­ta­nya o el Canadà, hi ha exem­ples de polítics que han diri­git el govern cen­tral havent nas­cut a Escòcia o al Que­bec, i en gene­ral, la pro­porció ter­ri­to­rial entre els alts càrrecs és molt més equi­li­brada. Sem­pre s'ha dit que els cata­lans hem fugit dels fun­ci­o­na­ri­ats i dels càrrecs vin­cu­lats amb la milícia o l'Església. Pot­ser sí, aquí el per­so­nal estava més ocu­pat a crear empre­ses, fer nego­cis o bus­car-se la vida com a autònoms. Bona part de la riquesa del país és aquest tei­xit indus­trial i comer­cial que sovint sem­bla abo­cat a la des­a­pa­rició però que encara resis­teix estoi­ca­ment. Però també és veri­tat que la falta d'influència allí on es reme­nen les cire­res ens ha cos­tat un ull de la cara i diu molt de com han anat i van les rela­ci­ons entre Cata­lu­nya i Espa­nya.