Opinió

El dilema d'Europa

És un club d'estats rics que han posat els estats pobres a fregar els plats i l'únic sentit i les mecàniques que la mouen són les de la pela

La idi­o­sincràsia espa­nyola és pro­pensa a la sacra­lit­zació. En els temps d'en Franco n'eren objecte Déu i ell mateix, i ens n'ha que­dat la uni­tat de la pàtria, que de tant en tant als de més enllà de l'Ebre encara se'ls escapa que és sagrada, mot que a la pell de brau ha sobre­vis­cut a l'evo­lució de valors a Occi­dent, evo­lució que allà –tot i que els últims temps més ençà del Cinca les coses en aquest aspecte no són tan dife­rents– és força menys apre­ci­a­ble, perquè des de temps imme­mo­ri­als a sota els Piri­neus les inèrcies pesen molt, moltíssim més que a l'altra banda, i els afers col·lec­tius es posen al dia molt més a poc a poc. Després d'en Franco els grans valors sagrats, o sigui els que t'envi­a­ven a la foguera si tenies la mala idea de no age­no­llar-t'hi davant en ado­ració perpètua, han estat la lli­ber­tat i la democràcia, con­cep­tes per cert, per abús, mal ús i des­gast –i ús a càrrec de qui no els sent en abso­lut–, bui­dats avui de sig­ni­fi­cat i valor. Europa ja també forma part d'aquest tristíssim Olimp ver­bal, i el fana­tisme topa amb els prin­ci­pis de la pràctica més ele­men­tal de l'exer­cici intel·lec­tual.

Les elec­ci­ons recents, com fins l'obser­va­dor més badoc deu haver vist, han obli­gat tots els diri­gents euro­peus, fins i tot els qui n'han sor­tit menys mal­pa­rats, a una reflexió pro­funda sobre la natura i les expec­ta­ti­ves euro­pees. Entre nosal­tres, tal neces­si­tat de reflexió no sem­bla anar més enllà de les abun­dants, esga­ri­pants, caòtiques i sovint incom­pren­si­bles –perquè hi abunda la collo­nada i perquè no han après a no par­lar tots alhora– tertúlies de debat. Quan tan altes instàncies dels veri­ta­bles diri­gents euro­peus es plan­te­gen cor­rec­ci­ons de tra­jectòria seri­o­ses, el recal­ci­trant emba­da­li­ment dels nos­tres pròcers polítics davant dels prin­ci­pis i els valors euro­peus va més enllà dels tics pro­vin­ci­ans i els fa sos­pi­to­sos d'autisme, i per desgràcia aquí també s'hi inclo­uen els diri­gents cata­lans.

Cal tor­nar a recor­dar d'on ve Europa, i què és avui? La tra­dició a mig ter­mini emet la imatge d'uns governs que no van moure un dit con­tra en Franco, al marge del paripé de no voler-lo a les ins­ti­tu­ci­ons, cosa que anava més en con­tra dels ciu­ta­dans que del règim. D'una Europa que va con­tem­plar el drama dels Bal­cans fent-hi el mateix que hi van fer els ciu­ta­dans que el mira­ven per la tele. Europa és un club d'estats rics que han posat els estats pobres a fre­gar els plats, i l'únic sen­tit i les mecàniques que la mouen són les de la pela, des­a­com­ple­xa­da­ment a favor dels interes­sos dels ale­manys. El conei­xe­ment, la ciència, la cul­tura, l'inter­canvi de valors, els mutus reco­nei­xe­ments són en el millor dels casos ger­res deco­ra­ti­ves al mig de la taula de la farra dels finan­cers, i la majo­ria de les vega­des ni tan sols això.

Més d'un cop ho he dit, i ho rei­tero amb argu­ments reno­vats: amb marge si ens hi volen o no, a una hipotètica Cata­lu­nya inde­pen­dent li ani­ria millor pas­sar uns anys de tran­sició fora de la Unió Euro­pea, lliu­res de polítiques aran­zelàries i de cups de pro­ducció agrícola i rama­dera dra­co­ni­ans, amb capa­ci­tat de com­pe­tir amb els preus –si som capaços d'ofe­rir pro­duc­tes de qua­li­tat, i això ja té el seu què, però el té en qual­se­vol cas–, de fer política monetària per ajus­tar-se a les con­tingències.

Però ara tenim els diri­gents locals oberts de cames davant al tre­mo­losa, vacil·lant maquinària euro­pea, i les pul­si­ons sacra­lit­za­do­res demo­nit­zen ipso facto tot impuls euro­escèptic a base d'assi­mi­lar-lo a l'extrema dreta, a pul­si­ons contràries al progrés, xenòfobes, etcètera. Des de les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques, l'escep­ti­cisme i la crítica con­ti­nuen merei­xent la mateixa reacció que en temps de la inqui­sició, per sort amb fogue­res vir­tu­als. Els gover­nants der­ro­tats –atenció a l'heca­tombe soci­a­lista– o dis­minuïts s'esmer­de­guen per adap­tar la rea­li­tat al seu judici, per evi­tar fer un judici de la rea­li­tat.

I així s'arriba a la reducció a l'absurd: davant de la impos­si­bi­li­tat, ara i des d'aquí, de can­viar Europa, l'escep­ti­cisme apa­reix com l'única opció amb una via rao­na­ble més enllà.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia