Barcelones

La ciu­tat de Bar­ce­lona és notícia aquests dies, però no per cap èxit firal o fes­tiu, sinó per un con­flicte social. Per moltíssima gent, de dins i de fora de la ciu­tat, l'evidència d'un con­flicte només cen­tra l'interès quan fa l'apa­rició l'ava­lot. Però abans que s'alteri l'ordre (adme­tem que hi ha diver­sos ordres pos­si­bles; no sola­ment un ordre reac­ci­o­nari), la mateixa moltíssima gent que des­co­breix el con­flicte quan veu els con­te­ni­dors cre­mant, l'igno­rava o l'ocul­tava per man­dra o per l'excés d'indi­vi­du­a­lisme que tant ens allu­nya dels pro­ces­sos soci­a­lit­za­dors.

Amb això no vull dir només que la més efec­tiva reso­lució dels con­flic­tes (no sola­ment sobre el que ens ocupa ara al barri de Sants, sinó de tots els con­flic­tes oberts al món) és la que s'espa­vila en les eta­pes de ges­tació del con­flicte mateix i no la que s'apressa quan ja s'ha per­dut la tran­quil·litat. També em refe­reixo a una qüestió més estruc­tu­ral que con­jun­tu­ral: som cons­ci­ents que hi ha noves for­mes de vida en la soci­e­tat cata­lana (i en les soci­e­tats occi­den­tals) que con­vi­uen al cos­tat de les for­mes de vida, més clàssi­ques o més moder­nes, però més con­ven­ci­o­nals?

En el llen­guatge cor­rent, d'algu­nes d'aques­tes noves for­mes de vida en diuen “anti­sis­tema”. A mi, el terme no m'agrada, perquè em sem­bla que anti­sis­tema ho és tot­hom que, en el fons, amb més o menys inten­si­tat, sigui crític amb el sis­tema. El que passa és que, ara com ara, la gran majo­ria dels anti­sis­tema (és a dir, del con­junt de la soci­e­tat) no con­creta en la forma el relat que té inte­ri­o­rit­zat o que escampa gra­ci­o­sa­ment.

Can Vies és un CSA (cen­tre social auto­ges­ti­o­nat) i res­pon a una nova forma de
vida. Com totes les for­mes de vida, té una part posi­tiva i una que no ho és tant o que no ho és gens. Però, con­cre­tada per gene­ra­ci­ons més joves (o ja no tan joves), és una nova forma de vida que té dret a exis­tir. Tant de dret com qual­se­vol altra. Sense pri­vi­le­gis, però tam­poc sense pre­ju­di­cis. Hi té dret i té dret a l'exer­cici del dret. I si
hi ha una Bar­ce­lona auto­ges­ti­o­nada, la Bar­ce­lona de trànsit, oberta a les cul­tu­res del vol­tant i inno­va­dora, l'ha d'apren­dre a aco­llir.