La columna
El Vayreda rebel
Vaig descobrir Francesc Vayreda, fa anys, el dia que va aparèixer inopinadament al levític Museu d'Art de Girona una obra seva titulada Nu de dona (1922), el primer i únic nu femení estrictament civil (no religiós ni mitològic) penjat a la paret de l'antic Palau Episcopal. Aquella noia asseguda a la seva cambra, que s'havia tret tota la roba però duia les sabates calçades, era sens dubte l'obra d'un heterodox, d'un rebel. Es deia Vayreda i era d'Olot, però havia fugit de la fàbrica de sants fundada pel seu pare, de l'herència artística de la família i de l'estil pictòric que havia creat escola a la seva ciutat. Francesc Vayreda i Casabó (1888-1929), fill de Joaquim i nebot de Marian, havia canviat Olot per Barcelona i per París; havia passat de Corot a Cézanne, de l'impressionisme al noucentisme i del mediterranisme al realisme màgic. Quan va tornar a la terra natal, va provocar la sorpresa i l'escàndol dels seus conciutadans. La seva obra no va ser entesa pels de casa seva ni pels del seu poble, i quan va morir, als 41 anys, els artistes olotins –amb ben poques i admirables excepcions– van continuar fidels a la tradició estricta i es van dedicar a repetir mimèticament els models del passat i a menysprear els del futur. El temps, però, ha fet justícia a Vayreda, amb una mostra antològica al Museu de la Garrotxa i a la Casa de Cultura de Girona i amb l'edició d'un catàleg que es pot considerar definitiu. La infatigable i rigorosa comissària de l'exposició, Mariona Seguranyes, col·loca Vayreda entre els artistes que, amb un llenguatge propi, van fer el salt des del convencionalisme cap als corrents estètics de la modernitat. Diu que va ser un home “abocat al precipici de l'infinit” i parla de les seves “figures femenines amb la mirada trista cap al més enllà”. Figures com la noia del museu gironí, despullada de totes les noses congènites i afegides, però amb les sabates calçades, a punt d'aixecar-se i posar-se a caminar.
