A mig camí

Estem a punt de pas­sar l'equa­dor d'aquest any 2014 en el qual molta gent ha posat tan­tes expec­ta­ti­ves. No sabem què ens depa­rarà el futur més imme­diat, però a hores d'ara ja poden dir que al pri­mer tram de l'any s'han succeït sufi­ci­ents esde­ve­ni­ments sig­ni­fi­ca­tius per afir­mar que veri­ta­ble­ment s'està pro­duint un punt d'inflexió en diver­sos àmbits. Al prin­cipi d'any ens pre­guntàvem si durant aquests mesos assis­tiríem, o seríem capaços de pro­vo­car un gir en l'evo­lució de l'eco­no­mia, un canvi en el pano­rama polític o una trans­for­mació del marc ins­ti­tu­ci­o­nal. Avui podem cons­ta­tar que ja hi ha hagut esde­ve­ni­ments impor­tants en tots aquests àmbits, tot i que encara és aviat per pre­veure si es con­so­li­da­ran les tendències i quina serà la dimensió de les con­seqüències que poden pro­vo­car.

Sens dubte que el prin­ci­pal inter­ro­gant per a molta gent era fa uns mesos, i con­ti­nua sent ara mateix, si estem al final d'aquest llarg i pro­fund període de crisi. Avui hi ha un ampli con­sens en afir­mar que, tenint en compte els indi­ca­dors i des d'un punt de vista tècnic, hi ha prou ele­ments per dir que s'ha començat la recu­pe­ració. Però també hi ha una pràctica una­ni­mi­tat a l'hora d'exi­gir l'apli­cació de mesu­res que per­me­tin tras­lla­dar al con­junt de la ciu­ta­da­nia els efec­tes d'aquest tímid crei­xe­ment. De la majo­ria dels argu­ments que se'ns pre­sen­ten com una prova de la millora de la situ­ació econòmica, costa veure quina és la con­seqüència directa d'aques­tes millo­res i els efec­tes que tenen per a la quo­ti­di­a­ni­tat de la gent. Només el canvi de tendència en el mer­cat de tre­ball sem­bla que ofe­reixi una llum d'espe­rança, esmorteïda per les pre­vi­si­ons que indi­quen que la rebaixa de les xifres de deso­cu­pació serà lenta. En això sí que hi ha una veri­ta­ble urgència. Un con­sol és pen­sar que els que es van equi­vo­car en un sen­tit, quan van ser incapaços de pre­veure les con­seqüències reals de la crisi que s'acos­tava, també s'equi­vo­quin ara.

Des del punt de vista polític han pas­sat tan­tes coses en aquests dar­rers mesos que seria difícil repas­sar-les totes, però en podem tro­bar una síntesi de les seves con­seqüències en els resul­tats de les elec­ci­ons Euro­pees del pas­sat dia 25 de maig. A Cata­lu­nya Esquerra Repu­bli­cana ha gua­nyat unes elec­ci­ons que no són locals per pri­mer cop des de la tran­sició. Men­tre el resul­tat dels comi­cis ha con­so­li­dat l'hege­mo­nia del sobi­ra­nisme, s'apunta també cap a un canvi de tendència en el lide­ratge d'aquest espai. A l'altre cos­tat del tau­lell la frag­men­tació és un símptoma evi­dent de les difi­cul­tats per arti­cu­lar un dis­curs aglu­ti­na­dor. Pel que fa al con­junt d'Espa­nya, el resul­tat de les euro­pees ha estat una càrrega de pro­fun­di­tat con­tra el bipar­ti­disme, ja que per pri­mer cop en època recent els dos grans par­tits espa­nyols, PP i PSOE, no han arri­bat a la mei­tat dels vots eme­sos. Tot i que està per veure si l'elec­to­rat es com­por­tarà de la mateixa manera en unes altres elec­ci­ons, l'avís ha estat prou impor­tant per pre­ci­pi­tar la decisió dels soci­a­lis­tes de no ajor­nar més la necessària refor­mu­lació de la seva pro­posta ni la solució de la crisi interna que s'ha anat ges­tant en el par­tit i que s'haurà d'abor­dar en el pro­per congrés.

En clau ins­ti­tu­ci­o­nal és on l'evo­lució és més lenta tot i que ha tin­gut el més espec­ta­cu­lar cop d'efecte amb l'abdi­cació del rei Joan Car­les. El relleu del cap d'estat és una alte­ració subs­tan­cial, però en aquest cas el que busca és pre­ci­sa­ment dotar l'arqui­tec­tura ins­ti­tu­ci­o­nal d'una fle­xi­bi­li­tat sufi­ci­ent que li per­meti man­te­nir-se. La capa­ci­tat d'adap­tació és el tarannà que voldrà mos­trar el nou rei d'Espa­nya per recu­pe­rar la pos­si­bi­li­tat d'exer­cir la funció de mit­jan­cer que se li reclama. Pot ser la dar­rera opor­tu­ni­tat per la via de l'acord, si és que hi ha algú dis­po­sat a explo­rar-la seri­o­sa­ment a qual­se­vol de les dues ban­des.

Des d'aquí i fins a final d'any és quan el full de ruta deia que s'havia d'acce­le­rar el procés, amb la inèrcia de pre­vi­si­ble mobi­lit­zació mas­siva de la Diada del Tri­cen­te­nari que hau­ria de por­tar cap a la con­sulta del 9-N. Des d'ara i fins que això passi algú podria mirar d'apro­fi­tar que s'han mogut prou peces per inten­tar un nou encaix.