Contrahistòria

Un mot d'ordre que uneix amb fal·lera idèntica pro­gres i con­ser­va­dors és el d'escam­par arreu que el naci­o­na­lisme, qual­se­vol naci­o­na­lisme, navega, ine­luc­ta­ble­ment, per se, per defi­nició, per anto­nomàsia, con­tra el cor­rent de la història. L'ínclit regis­tra­dor de la pro­pi­e­tat que comanda la nau de l'estat així ho regis­tra a bas­ta­ment sense ado­nar-se que el seu rumb és pre­ci­sa­ment el de col·lisió amb la moder­ni­tat. Amb mapes del segle pas­sat i brúixola alte­rada per mag­ne­tis­mes atàvics, mala tra­vessa es pot augu­rar al car­rincló pilot.

Molts fa temps que hem girat full, però tant ell com els esmen­tats pro­gres s'entes­ten en obso­le­tes defi­ni­ci­ons de l'estat-nació, en llarguíssi­mes, abar­ro­ca­des i car­re­go­ses des­crip­ci­ons, obli­dant la tan sim­ple de Gell­ner, “el naci­o­na­lisme és el prin­cipi polític que manté que hi ha d'haver con­gruència entre uni­tat naci­o­nal i política”. Així de sen­zill. I així de sufi­ci­ent.

Perquè, en ensor­rar-se el mur de Berlín, va esde­ve­nir hegemònic el que Ignasi Ramo­net va ano­me­nar “pen­sa­ment únic”, o sigui, un únic model econòmic, el neo­li­be­ral, al qual ben poc impor­ta­ven els estats-nació, ja que el també únic refe­rent era el capi­ta­lisme trans­na­ci­o­nal. El nou para­digma tenia com a òrgan de govern un monarca difús ano­me­nat Mer­cat i el seu objec­tiu era acon­se­guir la màxima des­re­gu­lació pos­si­ble en tots els àmbits. I també la màxima homo­geneïtzació, superant qual­se­vol par­ti­cu­la­risme. Enfront d'aquesta glo­ba­lit­zació uni­fi­ca­dora, de la qual en són còmpli­ces els estats tra­di­ci­o­nals, no queda a la ciu­ta­da­nia més remei que ende­gar movi­ments de resistència de tot allò que és (o era) mino­ri­tari (movi­ments eco­lo­gis­tes, con­tes­ta­ta­ris, alter­na­tius en gene­ral i, és clar, també naci­o­na­lis­tes).

Als ges­tors de la glo­ba­lit­zació no els interessa accen­tuar diferències, sinó esbor­rar-les, homo­geneïtzar, uni­fi­car. Els seus major­doms són els estats-nació al ser­vei dels quals mai no hi fal­ta­ran, al seu torn, intel·lec­tu­als que qüesti­o­nen –fins i tot gosen fer-ho moral­ment– l'ètica del naci­o­na­lisme, que pre­go­nen que és sem­pre repro­va­ble atès que s'oposa a un ideal uni­ver­sa­lista únic (paral·lel, per tant, al mer­cat també únic).

Òbvi­a­ment, als jerar­ques de la mun­di­a­lit­zació i als seus fidels lacais, els esmen­tats estats-nació (que són a vol­tes un mer arti­fici per aque­lla falta de con­gruència entre uni­tat naci­o­nal i uni­tat política), no els interessa cap renai­xe­ment de cul­tu­res pròpies, cap emergència d'allò que és autènti­ca­ment naci­o­nal.

Música també molt grata als defen­sors de l'obso­let estat-nació és la melo­dia, que toquen infa­ti­ga­ble­ment, segons la qual s'esdevé absurd rei­vin­di­car un estat propi si, en defi­ni­tiva, aquest nou estat tam­poc no serà sobirà en l'actual con­text glo­ba­lit­za­dor. Però, si bé és cert, que, esgo­tada la sobi­ra­nia clàssica, el marc de nego­ci­ació amb aquell que ostenta el poder real és supra­na­ci­o­nal, en qual­se­vol cas, s'esdevé inne­ga­ble que sem­pre val més acu­dir a tal nego­ci­a­dor sor­tint de casa, amb veu pròpia i no dele­gada. Això, inde­pen­dent­ment de la munió d'assump­tes domèstics, ali­ens a l'eco­no­mia mun­di­a­lit­zada, pels qual sí convé a aques­tes naci­ons sub­al­ter­nes dis­po­sar de tals estruc­tu­res esta­tals, en defi­ni­tiva d'un But­lletí Ofi­cial de l'Estat no sub­or­di­nat al d'una altra enti­tat que es diu naci­o­nal i que malda per fago­ci­tar-ho tot.