Encens

L'exer­cici de lle­gir aquests dies els mit­jans ha estat –i és– molt pedagògic i alliçona­dor. O el de veure l'abdi­cació de Joan Car­les I a través de les tele­vi­si­ons. Els espe­ci­als que esta­ven pre­pa­rats per al decés del monarca (no ens enga­nyem: tan­tes pàgines i tan­tes anàlisis ja feia dies que esta­ven escri­tes) s'han adap­tat a la renúncia del rei sense can­viar gaire, en molts casos, la tona­li­tat de panegíric que s'acos­tuma a fer ser­vir per pin­tar els fets i les cir­cumstàncies de qui ha tras­pas­sat. Al con­trari.

Hi ha hagut opi­ni­ons enra­o­na­des, és cert, com ara la de Suso de Toro, com­ba­tiu com és habi­tual en ell i mesu­rant el paper de Joan Car­les I en les moda­li­tats del gris, però mol­tes de les coses que s'han dit aquests dies han aju­dat a rec­ti­fi­car de sal el gui­sat de la història mag­ni­fi­cent que s'estava cui­nant.

Un dels arti­cles més elo­gi­o­sos sobre el rei que he lle­git es dis­fres­sava amb algu­nes aco­ta­ci­ons crítiques i un cert dis­tan­ci­a­ment intel·lec­tual, per tal d'aca­bar con­fec­ci­o­nant una capa de vellut ver­mell sobre la qual podia pas­se­jar sa majes­tat com si tornés de cacera. Deia que l'abdi­cació era “l'últim ser­vei fona­men­tal” que Juan Car­los I feia al seu país. N'hi havia dos més: con­tri­buir a ins­tau­rar la democràcia (“sense el rei pot­ser no n'hi hau­ria hagut”) i evi­tar que aque­lla mateixa democràcia s'ensorrés (“que s'acabés abans de començar”). El diti­rambe era quasi ver­gonyós, per diver­ses raons: feia impos­si­ble la crítica perquè adduïa una cer­tesa no demos­tra­ble en relació amb la (no) res­pon­sa­bi­li­tat del rei en el cop del 23-F; mirava de no entrar en cap dels racons fos­cos de la història del Borbó; i el con­ver­tia en un heroi quasi mític, sacri­fi­cat a la causa.

I a l'altra banda de l'encens, la increïble cen­sura de l'empresa a la por­tada d'El Jue­ves, com si encara fóssim als anys setanta, com si encara tot fos sagrat i into­ca­ble, com si no sabéssim totes les coses que ara sabem.