La Unió no fa la força

Han pas­sat més de quinze dies de les elec­ci­ons euro­pees, aquests comi­cis que, diguin el que vul­guin, mai no aca­ben de ser vis­cuts amb la mateixa inten­si­tat que els altres, refe­rits al propi muni­cipi o al país. La gent ho veu una cosa més llu­nyana. A Cata­lu­nya, aquesta vegada, les elec­ci­ons han tin­gut un sig­ni­fi­cat espe­cial i, tot i no fer moure el per­so­nal que hau­ria cal­gut, hi ha hagut una pujada de par­ti­ci­pació que evi­den­cia la con­fiança en un marc democràtic més ampli i en un orga­nisme supe­rior que hi faci d'àrbi­tre. (Tot i això, si aquest àrbi­tre ha de ser domi­nat per les ide­o­lo­gies tota­litàries que res­sus­ci­ten, estem apa­nyats). A la resta d'Espa­nya, amb la par­ti­ci­pació minsa, ja es veu que Europa els queda lluny, física­ment i men­tal­ment. Una vegada més ha estat diver­tit cons­ta­tar la lec­tura que cada par­tit fa dels resul­tats, segons li convé. Aquest cop no es pot dir que sem­blava que tots havien gua­nyat perquè a la seu dels soci­a­lis­tes, per exem­ple, l'ambi­ent era de fune­ral de pri­mera. El Sr. Navarro començava a enten­dre que alguna cosa no anava bé. Part del vot soci­a­lista devia haver anat cap a ERC i a ICV, però també devia engrui­xir el resul­tat dels repu­bli­cans el vot jove o radi­cal de sec­tors con­ver­gents. No s'ha de menys­te­nir el fet que men­tre Artur Mas s'ha posat al davant del que majo­ritària­ment dema­nava el poble i ho ha accep­tat, el com­pany de viatge, el senyor Duran Lleida, sem­bla dis­po­sat sem­pre a aigua­lir la festa cata­la­nista sor­tint amb algun esti­ra­bot i cer­cant, sobre­tot, el seu pro­ta­go­nisme des­me­su­rat. I això fa per­dre vots perquè la gent des­con­fia del pes que, en les deci­si­ons finals difícils, pugui tenir Unió, dins de la coa­lició. La Unió, doncs, no fa la força, contrària­ment al que diu l'adagi, sinó que ens l'afe­bleix. Em sap greu ficar-me amb aquest par­tit perquè hi tinc bons amics i, com en tots els col·lec­tius, hi ha gent molt digna. Però crec que ja ha arri­bat el moment que hauríem de saber exac­ta­ment quina força té de veri­tat Unió Democràtica dins de la coa­lició i no basar-nos en elu­cu­bra­ci­ons fictícies. I això no ho sabrem mai fins que cadascú vagi per la seva banda. Cal bus­car la rea­li­tat. I si el tren­ca­ment suposés el trans­va­sa­ment d'algun vot con­ver­gent a Unió tam­poc no esta­ria mala­ment. Sabríem de forma més exacta com estan les coses i quin paper juguem tots ple­gats i el senyor Duran Lleida podria anar venent la seva ter­cera via i tot el que volgués als que hi sin­to­nit­zin.