El PIB del ‘puticlub'

Fins ara, a les pros­ti­tu­tes se les havia mar­gi­nat, se les havia uti­lit­zat, se les havia per­se­guit, se les havia res­ca­tat, se les havia aban­do­nat, se les havia pro­hi­bit i se les havia engar­jo­lat. Però mai se les havia comp­tat. Això és el que es pro­posa fer l'Ins­ti­tuto Naci­o­nal de Estadística –INI–, pas­sar llista per arri­bar a esta­blir una xifra al més apro­xi­mada pos­si­ble de la quan­ti­tat de bar­jau­les que satis­fan els desit­jos del mer­cat de la carn en pisos, bor­dells, parcs i car­re­te­res. Les ordres vénen de Brus­sel·les –ara sem­pre les ordres vénen d'allà–, que exi­geix números fia­bles per incor­po­rar al pro­ducte inte­rior brut –PIB– la riquesa econòmica que mou l'acti­vi­tat de les mai prou valo­ra­des mere­trius. El PIB del puti­club, que bé podria ser una cançó d'en Sabina per a una pel·lícula d'en Tor­rente, és el nou objec­tiu que ocupa els fun­ci­o­na­ris del depar­ta­ment d'estadística, que diu que ja han visi­tat les asso­ci­a­ci­ons dedi­ca­des a la defensa dels drets de les meu­ques i també les orga­nit­za­ci­ons que agru­pen les cases de bar­rets. D'aques­tes visi­tes n'han obtin­gut algu­nes dades genèriques poc reve­la­do­res però sem­pre interes­sants. Per exem­ple, que cada dona fa una mit­jana de qua­tre ser­veis al dia, que n'obté qua­ranta euros per a ella i que en genera cin­quanta per a l'empresa que la té en nòmina. Ben segur que la notícia inflarà d'orgull la pitrera de les pro­fes­si­o­nals que fan la ronda a les can­to­na­des o caval­quen els tam­bo­rets en la penom­bra de les bar­res, perquè fer un ser­vei a un país sem­pre és més meri­tori que fer un ser­vei a un cli­ent. Elles, que sem­pre han estat un pro­blema per a les auto­ri­tats poli­ci­als, per a les auto­ri­tats sanitàries i per a les auto­ri­tats reli­gi­o­ses, ara almenys seran pro­fi­to­ses per a l'auto­ri­tat de l'euro, que mana més que totes les altres jun­tes. Els empre­sa­ris del ram i les asso­ci­a­ci­ons de pros­ti­tu­tes, ali­e­nes a la trans­cendència que té l'encàrrec comu­ni­tari, ja avi­sen que l'objec­tiu és impos­si­ble perquè ningú pot saber del cert les dimen­si­ons reals del negoci que s'amaga a sobre i a sota de la catifa urbana. Però els fun­ci­o­na­ris de l'INI no defa­lli­ran perquè les incon­tes­ta­bles direc­trius euro­pees exi­gei­xen abans del 2016 l'equi­pa­ració amb altres països que ja han incor­po­rat als comp­tes públics les acti­vi­tats que esca­pen al con­trol legal. Tenen feina per a estona. “Me lla­man Calle”, canta en Manu Chao a la ràdio, “Calle Caro­lina, Calle Bibi­ana, Pereira, Marta, Marga, Heidi, Jenny, Tati­ana, Rudy, María...”