República Donald

Científics de tot el món tre­ba­llen per resol­dre una equació: pot ser la pell de brau repu­bli­cana? Ha tor­nat l'olo­reta de República. Sí, com quan a les fes­tes majors es repar­teix coca i xoco­lata des­feta. Gra­tis. Tots cap a l'olla: ben tips, llànties tri­co­lors i cap a casa. Ja ha dit el mes­tre xoco­la­ter Felipe González que els soci­a­lis­tes mai han estat repu­bli­cans, sinó “acci­den­ta­lis­tes”. No ens queda clar si por­ten ambulàncies del SEM o són malalts crònics de l'àrea de trau­ma­to­lo­gia. Men­tres­tant, a la nos­tra Polinèsia hi ha seus del PSC que este­nen la tova­llola repu­bli­cana als bal­cons. Tot molt tro­pi­cal. O gallec, perquè “mei­gas haber­las hay­las”. És evi­dent que hi ha repu­bli­cans, com hi ha car­qui­nyo­lis que volen en para­pent o enci­ams que es fan la per­ma­nent per anar a ballar el diu­menge. D'acord. Però el que dubta la ciència és si Espa­nya pot ser repu­bli­cana. Sem­pre que ha vin­gut la República no ha tin­gut qui la defensi. La dada és més que científica. Qual­se­vol repu­blicà de cor ho sap. El peri­o­dista Lluís Cap­de­vila es va dece­bre de seguida en veure que aque­lla República de 1931 no tenia repu­bli­cans. Bé, de xer­ra­meca, sí: “Una nació no es governa tan sols amb dis­cur­sos, per bons que siguin: es governa amb lleis, amb dis­ci­plina, cre­ant en els gover­nants i en els gover­nats un espe­rit de res­pon­sa­bi­li­tat i tenint sem­pre pre­sent que quan hom exi­geix els drets cal que els drets vagin acom­pa­nyats dels deu­res”. No es pot con­fon­dre la República amb una xoco­la­tada. Perquè mira el cor­ral. L'ànec Donald ha fet més per la República fede­ral nord-ame­ri­cana, fent només nyec-nyec, que no pas les cis­ter­nes d'hec­to­li­tres de saliva repu­bli­cana espa­nyola. Sí, un dibuix ani­mat, que també va néixer els dies de la República ara fa vui­tanta anys. Si hi ha països on fins i tot els ànecs de tinta són repu­bli­cans cal­dria res­pon­dre'ns si Espa­nya no és un dibuix ani­mat per a tenir-nos entre­tin­guts i enta­ba­nats. Incapaç de sor­tir de la gàbia d'una vinyeta tra­gi­cocòmica, sigui repu­bli­cana o d'anàtids.