El rei

Una vegada hi havia un rei. Així s'ini­cien molts dels con­tes més cone­guts, antics i clàssics que, arri­bats fins als nos­tres dies, seguei­xen amb totes les ver­si­ons pos­si­bles. Una de les més diver­ti­des diu: una vegada hi havia un rei que tenia el nas ver­mell, bevia de bóta en bóta i no en dei­xava ni una gota.

El millor, i que ha obtin­gut la cate­go­ria de conte clàssic, és el del ves­tit nou de l'empe­ra­dor, una mica més que rei però que pel cas és el mateix. L'empe­ra­dor, doncs, lluïa un per­fecte nu con­vençut que duia un ves­tit ele­gantíssim que tot­hom li fes­te­java. Els súbdits, en veure'l, van riure d'allò més. “Diuen que vaig nu”, va dir, però els seus cor­te­sans li deien que no se'ls cregués de res. Aquest conte té de bo el joc entre el poder, els que agom­bo­len el poder, i el poble, perquè són els mur­ris de la cor­rua els qui fan creure a sa majes­tat que va ves­tit, i el majestuós monarca prou que dubta de la seva nuesa, però, creu la cort, com cal.

De reis, n'hi ha de bons, n'hi ha de dolents, de mal­vats, com aquell que es queda amb tota l'aigua del seu poble, tenint com té el palau al lloc més alçat del muni­cipi i reté l'aigua de la riera, que tres quar­tes parts de l'any baixa seca. N'hi ha de cru­els, com el que ens des­criu l'Ovidi Mont­llor quan canta “doncs era un rei que tenia un cas­tell a la mun­ta­nya, tot el que es veia era seu, pobles, pous, homes i cases”. Aquest, de fet, és el rei de tota la vida, aquell que con­tem­pla els seus béns cada dia des de la torre. I és menys­tin­gut pel seu poble perquè ell no estima els súbdits. I en Mont­llor ens diu el perquè: “Cada cosa tenia un preu, ter­res, pous, homes i cases...” Aquest rei, com dèiem, és el rei de tots els reis. Tant, que fins i tot hi tro­bem el noi que fa cançó de pro­testa: “Quan serà el dia que l'home val­gui més que pous i cases, més que les ter­res més bones...” I acaba: “Quan vindrà el dia que a l'home no se'l pesi amb les balan­ces.”

De reis, al nos­tre país, n'hem gau­dit i n'hem patit. De bons podríem citar-ne uns quants. Com més antics, millors ens sem­blen. De Jaume I, que n'és un dels grans, mai no sabrem si l'ado­rem perquè era just amb els seus súbdits o bé perquè era un home alt i bell i va obrir camins de repo­blació a ter­res que esti­mem com a ger­ma­nes.

Amb el rei Felip IV, els page­sos cata­lans van sofrir els allot­ja­ments dels sol­dats reials quan les Cons­ti­tu­ci­ons no ho accep­ta­ven. I el poble, mort de gana, tipi­fi­cat en el terme els sega­dors, va alçar-se con­tra el vir­rei fins a matar-lo.

Però el rei a qui la història ha maleït és Felip V, el pri­mer monarca de la casa dels Anjou, el pri­mer Borbó, qui va con­que­rir els antics països que Pierre Villar ano­mena la con­fe­de­ració cata­la­no­a­ra­go­nesa. La con­questa del ter­ri­tori va posar punt final a Bar­ce­lona, amb sang i fetge a dojo, ven­jan­ces i geno­cidi inclòs. Des­truir les estruc­tu­res mil·lenàries d'un poble, tant polítiques com cul­tu­rals, llen­gua inclosa, pot tenir un altre nom que geno­cidi?

El pro­per rei de les espa­nyes serà Felip VI. La lle­genda diu que un con­se­ller del seu pare li va dir: “Si voleu caure bé als cata­lans, al vos­tre fill no li poseu Felip.”