Els marquesos republicans

Gràcies a l'Enric Marquès (Girona, 1931-1994) vaig saber d'en Bep Marquès (Girona, 1943-2013), tots dos giro­nins, amics i acti­vis­tes, però sense lli­gam fami­liar. El 2004, tre­ba­llant en el lli­bre i l'expo­sició d'home­natge en el desè ani­ver­sari de la mort de l'artista esta­blert a Lla­gos­tera, vaig pas­sar a sovin­te­jar més en Bep, seduït per la seva bon­ho­mia, la seva irre­verència mesu­rada i la seva simpàtica sor­ne­gue­ria. El setem­bre pas­sat en Bep moria als 70 anys, i el setem­bre vinent en farà vint que va morir l'Enric. Acti­vis­tes insu­bor­na­bles, eren dos mar­que­sos ben repu­bli­cans i les seves veus irre­duc­ti­bles farien festa grossa davant la pro­cla­mació de Felip VI. Van com­par­tir molts ide­als i van par­ti­ci­par en la fun­dació de l'Assem­blea Democràtica d'Artis­tes, una enti­tat de curta vida però de gran trans­cendència en la Girona de la Tran­sició. L'Enric va ser un dels inte­grants de l'equip fun­da­ci­o­nal del diari El Punt i en Bep va esde­ve­nir impres­sor (i empre­sari atípic) per tra­dició fami­liar. I en l'interès pel paper, per la tinta, per la com­po­sició i per les lle­tres, hi ha un altre cordó que els unia en la seva militància d'artis­tes arte­sans. L'Enric, pin­tor de gran poten­cial, va dei­xar els pin­zells quan va tor­nar de París a començaments dels setanta. En canvi, en Bep, que havia dibui­xat i pin­tat sense mos­trar l'obra, i només havia tin­gut una acti­vi­tat pública durant l'època del rei­vin­di­ca­tiu Grup Pra­xis, havia tor­nat a les teles i el cava­llet feia poc temps. Ara, gràcies a l'antològica que es pot veure a la Fun­dació Valvi fins al 31 de juliol, des­co­brim que era un pin­tor amb mol­tes pos­si­bi­li­tats. La seva obra desprèn l'empa­tia que ja teníem amb la seva per­sona. En Bep era un seduc­tor i les noies l'ado­ra­ven, davant la com­pli­ci­tat de la Carme, la seva dona. Ell sem­pre bus­cava con­nivència d'amics, cone­guts i salu­dats, i poques vega­des he vist una una­ni­mi­tat com la que gene­rava la seva figura. Era un con­ver­sa­dor tan encan­ta­dor com ben infor­mat, tot i que també li agra­dava la xafar­de­ria ciu­ta­dana que pre­go­nava amb una certa dis­creció. En Bep era una per­sona que dis­fru­tava de la vida i la feia dis­fru­tar als qui vam tenir el plaer de trac­tar-lo. La paciència i fide­li­tat amb els seus amics eren per­ma­nents i, encara que feia ban­dera de les seves con­vic­ci­ons, diguem-ne irre­duc­ti­bles, era res­pec­tat per tot­hom.