Vi de Farners

A començaments del segle XVIII un tal Josep Blasi, de Vall­moll, va escriure un romanç en hep­tasíl·labs titu­lat Dis­puta que tin­gue­ren dos met­ges de gran fama la qual con­sistí en bus­car si lo vi és de més pro­fit per lo home que.l tabaco... El Dr. Libori Sumach acon­se­llava “l'herba santa (...) a la qual los euro­peos diuen herba real”, i el Dr. Galet ani­mava a beure lo vi, de dig­ni­tat suprema (parèntesi: això eren met­ges i no el que patim avui dia! Si no, facin-ne un tast: “... als magres fa tor­nar gorts / y als gras­sos bé se'ls assenta, / dóna als pàlidos colors / y als colo­rats los aumenta...”). Comença la defensa etílica amb l'alta con­si­de­ració en què tot­hom tenia el vi: “... mercè els espa­nyols lo ano­me­nen, / los fran­ce­sos senyo­ria, / y los fla­mencs excel·lència, / los ale­mans sereníssim, / y los suïssos altesa, / los ingle­sos majes­tat, / los ita­li­ans reverència (...)”. Bé, ara pot­ser ens farem càrrec de per què uns anys abans, aquell heroic maig del 1640, els sega­dors colo­mencs van opo­sar una resistència tan ferotge con­tra l'obli­gació d'aco­llir a la llom­barda les tro­pes de sa majes­tat Felip IV: no era el men­jar ni el llit obli­ga­tori el que els recava, sinó el mam, que tant cos­tava de pro­duir... Dis­sabte pas­sat, a qua­tre pas­ses comp­ta­des de l'hos­tal incen­diat durant la revolta dels sega­dors, es va inau­gu­rar a Santa Coloma la ins­tal·lació pública d'una peça colos­sal que farà les delícies de tots els visi­tants: es tracta d'una majes­tu­osa premsa de vi que es remunta docu­men­tal­ment al 1693. Un gegant de gai­rebé vuit metres de llar­gada i tres tones de pes que ha estat magnífica­ment recu­pe­rat pel res­tau­ra­dor Marc Valls. Gràcies al seu ofici, però també al seu amor pel patri­moni local, el relat d'aque­lla època es fa més pre­sent encara als car­rers de la ciu­tat. Demano una copa de vi de criança (català, natu­ral­ment) tot con­tem­plant la plaça on s'aixe­cava el casal dels senyors de Santa Coloma, a prop de l'hos­tal cre­mat i amb la premsa ins­tal·lada just a la meva esquena. També jauen dar­rere meu els nous fona­ments arqueològics que ens par­len d'aque­lla època. Flop, fa el tap, i amb el gluc, gluc, gluc, la reflexió: què, engego gola avall segles d'aro­mes i gus­tos dels meus avant­pas­sats i com­pa­tri­o­tes? Estic a punt per al retro­gust de la història? Doncs au, a la seva salut, Dr. Galet!