Iceta, cirurgià

Costa d'enten­dre l'evo­lució dels últims dies del PSC i, encara més, costa ava­luar qui­nes seran les con­seqüències de totes aques­tes fugi­des, renúncies, pas­sos en fals i pas­sos enda­vant. La metàfora més il·lus­tra­tiva prové del mateix Iceta i no sé si és gaire opti­mista però sí que em temo que és idònia: “Un amic em va dir fa uns dies que si és una ope­ració a cor obert el millor és que s'hi posi el cirurgià més expe­ri­men­tat.” El nou líder del PSC es veu com un metge espe­ci­a­lista en inter­ven­ci­ons cer­ta­ment deli­ca­des en les quals, com es fa evi­dent amb la com­pa­ració, la vida del paci­ent corre perill. Perill de mort. No ho dic jo, ho ha dit Iceta, que deu ser la per­sona que sap amb més detall la situ­ació del par­tit. No sóc un espe­ci­a­lista en medi­cina, però, si no m'erro, aquest tipus d'ope­ra­ci­ons es poden prac­ti­car amb cir­cu­lació extra corpòria o a través del mètode de la hipotèrmia pro­funda. En el segon cas, el paci­ent ja és a punt perquè la tem­pe­ra­tura cor­po­ral del PSC cer­ta­ment ha bai­xat a nivells que són al llin­dar de la consciència. Però sem­bla que el pri­mer és més reco­ma­na­ble. La sang flu­eix igual, però fora del cos, amb la qual cosa és rela­ti­va­ment més segur tre­ba­llar amb el bis­turí tot i que el risc con­ti­nua essent evi­dent. No sabem si es tracta de fer un tras­plan­ta­ment, d'implan­tar un mar­ca­pas­sos o de solu­ci­o­nar el pro­blema d'una artèria obtu­rada, però sí que el cirurgià és cons­ci­ent de la trans­cendència del seu propòsit. A la sala d'espera, els fami­li­ars estan negui­to­sos. N'hi ha que ja han donat el dol per aco­mi­a­dat i s'han reti­rat lluny de la uni­tat de vigilància inten­siva. N'hi ha que con­fien en el mira­cle de la resur­recció (tan mala­ment, el veuen); i n'hi ha que saben que, en cas que el puguin sal­var, mai més no tor­narà a ser el mateix. A la sala d'ope­ra­ci­ons, el doc­tor està atent a les cons­tants vitals. Sua. Algú de l'apa­rell li eixuga el front.