Foc a la barraca!

Pri­mer va ser el foc. Abans que cap altra cosa. Abans que el cel inventés l'infern. Abans que l'uni­vers es rein­ventés en un infi­nit ina­bas­ta­ble. Pri­mer va ser el foc, després l'aigua i, a la fi, l'home. I ales­ho­res el llamp i, després de tot, la festa i l'agraïment a la flama que crema perenne, en l'escalf de la foguera, en el carbó latent del foc, i també en el cor dels bons homes. Pri­mer va ser el foc, després va ser l'home i, final­ment, el mal govern que creu que tot ho con­trola, també la flama incon­tro­la­ble. Al crit de foc a la bar­raca!, que per molts anys Sant Joan encen­gui fogue­res per camps, pla­ces i cruïlles, i que cremi robust i sal­vatge, en la negra nit i en les estre­lles. Que Sant Joan cremi i que res ni ningú pugui mai apa­gar-lo.