Si tingués bons vassalls

Dijous pas­sat, els gegan­tins tele­vi­sors dels bars mos­tra­ven en directe la pro­cla­mació del nou rei, però ningú s'ho mirava. Una tele­visió enca­rada a la bui­dor és un espec­ta­cle una mica sur­re­a­lista. Fins ara, Felip i la seva esposa venien de tant en tant a fer sopars a Bar­ce­lona amb grups de gent degu­da­ment selec­ci­o­nada per poder cap­tar de pri­mera mà la rea­li­tat del país. Dijous, durant el seu pas­seig dalt del Rolls-Royce des­ca­po­ta­ble pels car­rers de Madrid, feia la sen­sació que també salu­da­ven gent degu­da­ment selec­ci­o­nada. Després d'haver selec­ci­o­nat els qua­dres del seu des­patx, ara es veu que Felip està selec­ci­o­nant l'equip de col·labo­ra­dors que li por­ta­ran l'agenda de la casa reial i vet­lla­ran per la seva imatge. Aquest deu ser un dels aspec­tes més fati­gants de l'ofici de reg­nar, haver de selec­ci­o­nar-ho sem­pre tot, perquè res no gri­nyoli quan les tele­vi­si­ons ho retrans­me­tin a la bui­dor dels bars. Només fal­ta­ria selec­ci­o­nar també els cli­ents dels bars perquè, en comp­tes de xer­rar de les seves coses, fos­sin més ins­ti­tu­ci­o­nal­ment lle­ials i pres­tes­sin més atenció a la pan­ta­lla, així l'espec­ta­cle sor­ti­ria rodó i tots ple­gats podríem ale­grar-nos d'haver con­tribuït a pro­jec­tar al món la imatge d'una Espa­nya unida però diversa, que també és un con­cepte una mica sur­re­a­lista. Com que a la tele­visió sí que hi cap tot, poste­ri­or­ment a l'orgiàstic i inter­ge­ne­ra­ci­o­nal repar­ti­ment de petons al balcó del Palau Reial –no es veien petons més fal­sos d'ençà que en Leo­nid Brej­nev es va mor­re­jar amb l'Erich Honecker–, els espec­ta­dors hem pogut veure la cerimònia com­pleta. No sabem qui va selec­ci­o­nar els poli­cies que van par­ti­ci­par en l'ampli dis­po­si­tiu per garan­tir la segu­re­tat de la jor­nada, però devia ser algú que no s'havia lle­git el dis­curs que havia de pro­nun­ciar Felip perquè, encara no havia aca­bat el seu mis­satge pre­te­sa­ment inte­gra­dor, que ja l'esta­ven des­men­tint. Les imat­ges com­ple­tes de la cerimònia ens mos­tren poli­cies dete­nint, picant, i bar­rant el pas a ciu­ta­dans que sim­ple­ment exhi­bien símbols repu­bli­cans. La culpa és dels ciu­ta­dans, natu­ral­ment, que, en comp­tes de dei­xar-se selec­ci­o­nar degu­da­ment pels experts en càstings i deco­rats, es dedi­ca­ven a prac­ti­car una cosa tan empi­pa­dora com és la lli­ber­tat d'expressió. I, al damunt, encara se'ls cola el pre­si­dent d'una comu­ni­tat autònoma díscola que degué sal­tar-se, no una, sinó totes les clas­ses de selecció perquè va obli­dar una cosa ben ele­men­tal: que l'hora dels aplau­di­ments hi és jus­ta­ment per aplau­dir.