La primera pedra

S'esgo­ten els dies per a la decla­ració de la renda enmig del bom­bar­deig de la reforma fis­cal, amb els bene­fi­cis o per­ju­di­cis que sig­ni­fi­carà, i l'informe acla­pa­ra­dor d'Oxfam Intermón que situa Espa­nya en el segon lloc del rànquing de la desi­gual­tat social i denun­cia que el 92% dels impos­tos els paguen les famílies –dit al revés: que només el 8% dels impos­tos pro­ve­nen d'empre­ses–. Tot ama­nit amb titu­lars sobre els ciu­ta­dans que viuen per sota del llin­dar de la pobresa –un de cada qua­tre!– i casos de cor­rupció i tràfic d'influències que en els dar­rers anys han esde­vin­gut tan habi­tu­als que ja pro­du­ei­xen més fatiga que ràbia.

Davant de tot ple­gat, la cam­pa­nya publi­citària de la renda d'enguany és gai­rebé com­mo­ve­dora. Segur que han vist l'anunci. En una de les ver­si­ons una senyora demana al mecànic una fac­tura sense IVA. “Sense IVA, és clar, i sense hos­pi­tals, sense pen­si­ons, sense car­re­te­res...”, li res­pon aquest mecànic cons­ci­en­ciat (òbvi­a­ment, una ficció del publi­cista). Aquí la pri­mera cosa que pre­gunta un indus­trial –si el cli­ent no se li avança– és: “I això, ¿com voldrà que ho fem?” ¿Qui no ha pagat una fac­tura en negre? Esta­ria bé viure en un país on es pogues­sin defen­sar els impos­tos, cosa que ara mateix és difícil sense que­dar amb cara d'idi­ota, però per algun cos­tat s'ha de començar i m'arris­caré a dir-ho: és impres­cin­di­ble que ens dotem d'una fis­ca­li­tat justa i que l'elusió d'impos­tos es con­ver­teixi en un estigma social. A vega­des sem­bla que ja ens va bé, que tot ple­gat ens jus­ti­fi­qui: “¿Per què hem de pagar si els que tenen més –fins i tot els que encara figu­ren en la línia de suc­cessió de la corona– són els pri­mers acu­sats d'ama­gar l'ou?, em pre­gun­ta­ran. Podem recórrer a l'Evan­geli de Joan, a l'epi­sodi de la dona adúltera: “Aquell de vosal­tres que esti­gui lliure de falta, que tiri la pri­mera pedra.” O, si ho volen fer més còmic, podem recórrer a l'anècdota, pro­ba­ble­ment apòcrifa, que s'atri­bu­eix a Groucho Marx i a Ber­nard Shaw, entre altres per­so­nat­ges. En una con­versa amb una senyo­reta l'home (fos qui fos) pre­gunta si s'enlli­ta­ria amb un des­co­ne­gut a canvi, és clar, d'una enorme suma de diners. “Par­lem-ne”, res­pon la senyo­reta. “I per cinc lliu­res?”, pre­gunta ales­ho­res l'home. “Vostè per què m'ha pres”, s'hi torna, con­si­de­ra­ble­ment ofesa. “Això ja ha que­dat acla­rit abans, ara només nego­ciem el preu.” Diguin-me sòmines però, si ningú no pot tirar la pri­mera pedra, ¿què podem exi­gir? ¿A qui ho podem exi­gir?