Igualtat desigual

Diuen a Mallorca que el jutge José Cas­tro no es doblega i que és una per­sona honesta. Grans vir­tuts, i més en un ofici en què n'hi ha que han nas­cut estre­lles i pug­nen per bri­llar més que ningú. Només l'Audi­en­cia Naci­o­nal és un fir­ma­ment car­re­gat de bombo i des­bo­cat de llums. Pre­tesa hones­te­dat i pre­sumpta rec­ti­tud s'han confós massa sovint a Espa­nya amb ego­cen­trisme i arrogància. I això ha dei­xat, durant dècades, un estel de vícti­mes d'una justícia injusta. Tor­nem al començament. Diuen que el jutge ins­truc­tor del deno­mi­nat cas Nóos és recte i honest. José Cas­tro ha arri­bat a la con­vicció que havia d'impu­tar Cris­tina de Borbó i de Grècia per dos delic­tes fis­cals i un de blan­queig. Jus­ti­fica aquesta con­clusió perquè l'exin­fanta –ara la ger­mana del rei– en la decla­ració oral “va negar l'evidència, va incórrer en una ina­ca­ba­ble apel·lació a la ignorància i en falta de memòria, i va deri­var res­pon­sa­bi­li­tats cap a ter­cers de manera gratuïta”. Llo­ada sigui Maat! Les con­clu­si­ons d'un jutge d'ins­trucció que després haurà de con­fir­mar l'Audiència Pro­vin­cial arran dels recur­sos cor­res­po­nents i caldrà pro­var en el judici cor­res­po­nent han ser­vit perquè dos minis­tres del govern espa­nyol, dos, hagin arri­bat a con­clu­si­ons immen­ses. Alberto Ruiz-Gallardón ha pro­cla­mat que “a Espa­nya la llei és igual per a tot­hom”. José Manuel García-Mar­ga­llo ho ha com­ple­tat, ben pagat, reblant que “Espa­nya és un estat de dret”. Enho­ra­bona. I com és que la fis­ca­lia anti­cor­rupció encara no se n'ha assa­ben­tat?