Opinió

Creure en Europa

Per primer cop, ni els nostres fills ni els nostres néts han vist de prop una guerra

Hi ha força euro­es­cep­ti­cisme, tot i que amb mati­sos, ja que no hi ha ningú prou igno­rant per creure que Cata­lu­nya hagi de que­dar al marge d'Europa. Cata­lu­nya forma part d'Europa per geo­gra­fia, història i cul­tura. De fet, l'escep­ti­cisme és gene­ral, sobre­tot en les noves gene­ra­ci­ons, que van tenir la sort de no viure la dic­ta­dura de Franco. No es creu gaire en Europa, però tam­poc en la democràcia –vist el nivell de cor­rupció que s'hi pot tro­bar– o en el capi­ta­lisme –en com­pro­var les seves evi­dents imper­fec­ci­ons. Però la dic­ta­dura mul­ti­pli­cava per cent la cor­rupció actual i no era cas­ti­gada. Cal revi­sar l'actual sis­tema capi­ta­lista, però les alter­na­ti­ves no van ni amb rodes.

Entre els his­to­ri­a­dors hi deu haver pocs euro­escèptics. L'avan­tatge que tenim els his­to­ri­a­dors és que els nos­tres períodes de mesura són més llargs que aquells que tenen els altres ciu­ta­dans. Un his­to­ri­a­dor és qui recorda que Europa es va començar a cons­truir després d'una guerra esgar­ri­fosa (1939-1945) amb un pro­jecte tan modest com la Comu­ni­tat Econòmica del Carbó i de l'Acer (CECA) entre França, Ale­ma­nya, Bèlgica, els Països Bai­xos i Luxem­burg, l'any 1951. Al cap de 63 anys, les mines de carbó estan tan­ca­des en la seva majo­ria, hi ha 28 estats que for­men part de la Unió Euro­pea i uns quants que hi vol­drien entrar. No està gens mala­ment. Al mone­der que por­tem a la but­xaca s'hi bar­re­gen euros de l'Estat espa­nyol, francès, d'Ale­ma­nya, de Finlàndia i fins i tot un de Malta, que vaig des­co­brir l'altre dia. Una de les gran­de­ses de la democràcia és que val tant el vot de Felip VI com el teu o el meu. Però aquesta mateixa gran­desa crea difi­cul­tats. El gene­ral De Gau­lle deia que era difícil gover­nar un país –França– que tenia setanta-cinc clas­ses de for­mat­ges. Per la mateixa raó, resul­tat difícil de fer anar enda­vant 28 estats, amb 50 llengües –és un dir–, 50 cul­tu­res, història en part comuna i en part dife­rent, i amb deu o quinze par­tits polítics a cada estat, reu­nits en un par­la­ment euro­peu en grups que no són gaire homo­ge­nis.

Els grans pro­jec­tes només avan­cen de cop si es pro­du­eix un ter­ratrèmol econòmic o polític. D'altra manera, ho fan seguint un procés lent, amb avenços sig­ni­fi­ca­tius i amb retro­ces­sos con­tro­lats, però desa­ni­ma­dors. El pro­jecte de la Unió Euro­pea va tenir com a fun­da­dors uns ciu­ta­dans que es pro­po­sa­ven que no hi tornés a haver guerra entre ells. I així ha estat.

Per pri­mera vegada a la història, ni els nos­tres fills ni els nos­tres néts han vist de prop una guerra. Des de la cre­ació de la CECA hem vist els trac­tats de Roma, de Maas­tricht i de Lis­boa, les entra­des i sor­ti­des de la Gran Bre­ta­nya i l'apa­rició de l'euro. La moneda única va ser un salt enda­vant ines­pe­rat, com començar la casa per la teu­lada. Ara anem cap a una unió bancària, que hau­ria d'anar seguida per una unió fis­cal. Per un his­to­ri­a­dor, no són períodes llargs, però per a un ciu­tadà nor­mal i cor­rent –inclo­sos els his­to­ri­a­dors– resul­ten pesats.

Fan falta líders. On són els Ade­na­uer, De Gas­peri, Spaak, Mon­net, Att­lee? Pot­ser ells van aparèixer per evi­tar la ter­cera Guerra Mun­dial. Ara hau­rien de fer front a una crisi econòmica gravíssima, però sense bom­bes. Jo crec en Europa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia