El sucre i la sal

N'hi ha que es pen­sen que Mari­ano Rajoy s'inhi­birà davant “l'ampu­tació cata­lana”. Rajoy té una fama ben meres­cuda d'impas­si­bi­li­tat crònica. O és un nou Maquia­vel o és un gan­dul. Però, sigui com sigui, difícil­ment no es regi­rarà con­tra la llei de con­sul­tes que apro­varà el Par­la­ment i el decret de con­vo­catòria que sig­narà el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. A Madrid sem­blen haver-ne pres consciència i ja fan tra­ves­ses. Els uns es decan­ten per la pro­posta dis­su­a­siva. Segons aquesta versió, Mari­ano Rajoy esta­ria enlles­tint una alter­na­tiva a la inde­pendència con­sis­tent en un acord fis­cal menys lesiu per a Cata­lu­nya, el blin­datge d'algu­nes com­petències i el reco­nei­xe­ment del “fet dife­ren­cial català”, a través d'una nova dis­po­sició tran­sitòria afe­gida a la Cons­ti­tució. Una alter­na­tiva que podria ser fins i tot votada pels cata­lans i que es pac­ta­ria amb el PSOE. Els altres par­len ober­ta­ment d'inter­venció. Els qui comen­ten aquesta pos­si­bi­li­tat són exe­cu­tius d'algu­nes de les 35 grans empre­ses espa­nyo­les. I apun­ten que serà una inter­venció “suau”. Ni tancs ni tropa, doncs. Mol­tes gràcies. Tenim el sucre i la sal. Què seria millor? El sucre podria des­con­cer­tar i divi­dir l'onada sobi­ra­nista. Com que estem acos­tu­mats al càstig, un premi de tómbola ens sem­bla­ria la grossa de Nadal. La sal remou­ria la soci­e­tat cata­lana i acla­ri­ria la qüestió i la solució. Encara que, atenció, tot­hom sap com van aca­bar els comu­nis­tes ale­manys quan, davant l'ascens del nazisme, pro­cla­ma­ven que “com pit­jor, millor”.