Amb IVA i amb poca vergonya

Hem vist aquests dies un espot de tele­visió de l'Agència Tri­butària en el qual diver­sos cli­ents de comerços o tallers dema­nen una fac­tura sense IVA i la per­sona que els atén els alliçona dient-los que sense IVA no hi ha esco­les ni hos­pi­tals. Per més que puguem estar genèrica­ment d'acord que sense impos­tos no hi ha ser­veis públics, fer una cam­pa­nya d'aquesta mena a l'actual estat espa­nyol és una demagògia roïna i una solemne i ver­go­nyosa presa de pèl.

Pri­mer de tot no hem d'obli­dar que l'IVA, com tots els impos­tos ano­me­nats indi­rec­tes, és un recurs recap­ta­tori propi de gan­duls: tot­hom paga en funció d'un preu de con­sum evi­dent i el comer­ci­ant o empre­sari fa la feina de recap­ta­dor que li per­to­ca­ria fer a l'admi­nis­tració. Tam­poc hem de per­dre de vista que aquest és un impost afe­git al valor, que enca­reix el que com­prem, que grava tota mena de con­sums sense dis­tin­gir luxe de neces­si­tat ni caprici de cul­tura i que, a més a més, actu­al­ment està situat en uns tipus abu­sius i dis­cri­mi­na­to­ris pro­pers a l'atra­ca­ment. Igual­ment, no hem d'igno­rar que qual­se­vol soci­e­tat que vul­gui fer rut­llar l'eco­no­mia neces­sita un con­sum dinàmic, que els diners cir­cu­lin, i aquesta és una vir­tut que ni l'IVA ni cap altre impost indi­recte no esti­mu­len. Però és que, a més a més, l'anunci ens el posa al davant un govern que manté una armada tri­butària insu­fi­ci­ent que no arriba mai al cim de la piràmide con­tri­bu­tiva, i una legis­lació que fuig de la pro­por­ci­o­na­li­tat i que fa pre­va­ler la desi­gual­tat. D'un poder que es nodreix de fons públics per adju­di­car-se sala­ris, die­tes i pen­si­ons, per retri­buir fal­sos infor­mes de fal­sos asses­sors i “para for­rarse”, com va dir un dia Zaplana. O per ocul­tar sota les cati­fes Bárce­nas, Millets, Tor­res i Urdan­ga­rins. El que ells s'enduen de més, no és en detri­ment d'esco­les i hos­pi­tals? I els que empa­ren fal­sos ERO o des­vien fons des­ti­nats a la for­mació dels deso­cu­pats? No sos­tre­uen cabals de les uti­li­tats públi­ques per dur-los a les pri­va­des? I els direc­tius de grans empre­ses que s'auto­ad­ju­di­quen sala­ris i pen­si­ons desor­bi­tats i obren comp­tes a para­di­sos fis­cals men­tre les seves cor­po­ra­ci­ons aco­mi­a­den gent, entram­pen impo­si­tors o des­lo­ca­lit­zen indústries, no esta­fen el comú?

En una democràcia els que es posen al cap­da­vant són els que han de donar exem­ple. I a fe que en donen!