Desolació municipal

Qual­se­vol que sovin­tegi els plens muni­ci­pals sap que la des­a­fecció per la política muni­ci­pal no és un feno­men nou. Els salons de plens es van omplir només al prin­cipi, amb el retorn de la democràcia, però esbra­vada aque­lla efer­vescència par­ti­ci­pa­tiva, els bancs es van que­dar buits i els nos­tres regi­dors, sols. Pot­ser és cert que durant el tra­jecte que ha anat de la Tran­sició a la Con­so­li­dació molts polítics han aban­do­nat l'ètica, però també ho és que els ciu­ta­dans hem aban­do­nat el com­promís.

Men­tres­tant, els ajun­ta­ments, atra­pats entre l'espasa de les inver­si­ons i la paret de l'endeu­ta­ment, van haver d'aixe­car totes les infra­es­truc­tu­res que el fran­quisme ens havia negat i, tren­cada la guar­di­ola del boom immo­bi­li­ari, han esde­vin­gut espec­tres del que havien estat. Per això cada vegada serà més difícil tro­bar ciu­ta­dans dis­po­sats a fer d'espec­tre en comp­tes d'alcalde. Sobre­tot ara que un nou escàndol en forma de sobre­sous injus­ti­fi­cats emer­geix de les pro­fun­di­tats con­sis­to­ri­als. Gover­nar un ajun­ta­ment sense encloure's els dits és una lote­ria i, sovint, qui remena les boles del bombo és el secre­tari, un fun­ci­o­nari que l'Estat ens envia per vigi­lar que fem bon­dat.

Però resulta que, a vega­des, és jus­ta­ment el com­pli­ment de la llei allò que pro­voca dis­ba­rats. Ho explica un alcalde del Gironès, que posa d'exem­ple la con­trac­tació del ser­vei suple­tori de neteja que, en dates espe­ci­als com ara el car­nes­tol­tes, reforça la bri­gada muni­ci­pal. La llei va obli­gar a triar l'oferta més econòmica, en aquest cas pre­sen­tada per una empresa de Ripoll, tot i que també va aspi­rar a la con­cessió una empresa local. Con­clusió: cada any, l'endemà de la rua, les dones de la neteja llo­ga­des per l'empresa ripo­llenca han de des­plaçar-se cent quilòmetres per venir a escom­brar el con­feti dels car­rers. Així no és estrany que els plens esti­guin buits i els regi­dors, sols.