anàlisi
L'economia participativa
Octavio Paz acusava a l'Europa democràtica que els europeus defensàvem i promocionàvem a Llatinoamèrica règims que a Europa no acceptaríem i els combatríem; una acusació plena de raó. Ara, una part de l'Europa del sud ha canviat i són força els electors que voten formacions d'ideologia que la història ens ha mostrat, i encara ens mostra, que són vertaders fabricants de pobres. També el mateix premi Nobel desemmascarava tot aquest populisme polític llatinoamericà dient que només era possible mentre en la “chequera haya dinero”.
Lamentablement ell no ha viscut per veure com en una nació riquíssima com és Veneçuela els fabricants de pobres han estat tremendament eficients fabricant pobres.
I és que en economia cal reparar sovint en els efectes que tenen les nostres accions perquè fins i tot una bona intenció inicial pot tenir efectes perversos. Ara no se'n parla gaire, però hem sentit molt sovint i durant molt de temps alguns gurus econòmics que ens alliçonaven en els avantatges del decreixement econòmic, per exemple. I n'han fet llibres que els han venut com rosquilles. I quan una teoria es posa de moda, sempre hi ha qui la defensa amb vehemència encara que tots sapiguem que si es porta a terme pot tenir efectes devastadors per a nosaltres mateixos. I el curiós del cas és que aquests que critiquen o criticaven el creixement també són gent que viu beneficiant-se del progrés.
Potser perquè sóc fill de taxista i de jove havia ajudat ocasionalment el meu pare en l'ofici, aquest conflicte entre els taxistes i aquests nous canals que han aparegut emparant-se amb les possibilitats de les noves tecnologies, me'l sento molt meu i voldria ser capaç de fer un crit d'atenció perquè els efectes d'aquestes noves plataformes no són socialment neutres. L'economia participativa té el punt romàntic de l'anarquisme i l'autogestió, dos ingredients que avui, pel que sembla, socialment enganxen molt. De fet els teòrics d'aquest tipus d'economia Michael Albert i Robin Hahnel mai es van amagar de dir que un dels avantatges és que no té estructura fixa.
Els que es volen fer passar per moderns solen dir que ens hem d'adaptar als efectes de les noves tecnologies perquè no es pot posar portes al camp; però alhora solen dir, i exigir, que els governs han de posar a ratlla les multinacionals. És a dir, desregular tot això que és nostre i del que en viuen milers de famílies, però regular més les multinacionals.
Què ens ha passat quan la societat ha entrat en l'era del low cost i sovint hem presumit de com de barat ens ha costat un servei o un producte? Doncs l'efecte immediat és que s'ha hagut de deslocalitzar molta indústria i en la que ha quedat aquí els sous han baixat. És a dir, ens hem empobrit tots, i per primera vegada en la història els llocs de treball precaris (temporals o parcials) superen els fixos. I si avui qualsevol de nosaltres a través d'una aplicació del mòbil pot fer servei de taxi, oferir àpats al menjador de casa o llogar una habitació sense més limitació, qui se'n ressent és la societat estructurada que paga tots els impostos i les taxes.
Espero que aquesta vaga de taxistes serveixi perquè la societat en general s'interpel·li i faci una revisió de tot el que hem fet malament per conèixer les causes per les quals hem arribat aquí. Sis milions d'aturats hauríem de ser prou poderosos, perquè són sis milions de tragèdies, per no ser una societat tan frívola i apuntar-nos a la primera novetat.
El president Artur Mas divendres demanava a 2.000 empresaris esforç perquè la indústria arribi a suposar el 25% del PIB català. I jo hi afegeixo que més que preguntar-nos quants llocs de treball es creen hem de començar a preguntar-nos quantes empreses neixen. Només així veurem clar el futur.
