Patriotes

Un gepe­rut mai es veu la gepa i un naci­o­na­lista espa­nyol mai es veu el sufix. Sen­zi­lla­ment, no se'n con­si­dera. Quan algú gosa tit­llar de “naci­o­na­lis­tes” par­tits com el PSOE, el PP, UPyD o Ciu­ta­dans, els afec­tats s'escan­da­lit­zen. “Naci­o­na­lis­tes? Nosal­tres som espa­nyols!” Mons­tres? Nosal­tres som britànics! Qui és, doncs, naci­o­na­lista? Bàsica­ment, els altres. Els que els qüesti­o­nen la nació. El recurs habi­tual de les naci­ons amb estat per evi­tar el terme que tant els ofèn és el patri­o­tisme. Un naci­o­na­lista –espa­nyol, francès o nord-ame­ricà– es con­si­dera un patri­ota. La lite­ra­tura ofi­cial i domi­nant ha estig­ma­tit­zat la pri­mera paraula i ha con­sa­grat la segona. Encara que el patri­o­tisme, segons com i segons els més sen­sats, també pugui ser el dar­rer refugi dels mise­ra­bles. Per això Aznar va dis­tor­si­o­nar un con­cepte de sen­tit invers i es va apro­piar del terme “patri­o­tisme cons­ti­tu­ci­o­nal”, que volia dir, pam amunt pam avall, Cons­ti­tució espa­nyola apli­cada con­tra els dis­cre­pants. L'expressió ha per­dut força, però no la intenció. Ni la neces­si­tat. Ahir Rajoy, al cos­tat d'Aznar, va haver de recu­pe­rar-ne l'essència. El pre­si­dent espa­nyol va pro­cla­mar que Espa­nya “és un bastió d'Europa” i que “els espa­nyols tenen motius per enar­bo­rar un patri­o­tisme serè, cívic i orgullós”. En tenen sobre­tot un. N'hi ha que ells con­si­de­ren espa­nyols a la força i que no en volen ser. Perquè no se'n sen­ten. Sere­na­ment, cívica­ment, orgu­llo­sa­ment. A cops de pàtria, els volen reduir. Els molt naci­o­na­lis­tes.