Joan M. Bofill

Fa cent anys, la nit del diven­dres 29 de maig de 1914 moria Joan Maria Bofill i Roig, doc­tor en ciències físiques, alcalde de Figue­res, apas­si­o­nat polític fede­ral, com­po­si­tor, mem­bre de la lògia Llum de Figue­res, peri­o­dista de com­bat i catedràtic de l'ins­ti­tut Ramon Mun­ta­ner. Con­si­de­ra­ble per­so­na­li­tat de la nòmina de cap a dos mil pro­fes­sors que han pas­sat pel dit cen­tre i que el sin­gu­la­ritza entre els fede­ra­lis­tes figue­rencs, cata­lans i esta­tals (?) en el mig segle que va del Sexenni Revo­lu­ci­o­nari enge­gat el 1868 fins a la seva mort. Poca cosa sabem de Bofill; Josep Pla, amb poca sim­pa­tia, en fa l'anècdota: “Era el papa empor­danès de les idees aven­ca­des, i... havia que­dat con­sa­grat com l'ateu i el mate­ri­a­lista més ago­sa­rat del país... Que si algú, després de mort volia el seu cos, el posés en una retorta, hi posés foc a sota i que, dels gasos que sor­tis­sin de la com­bustió, n'il·lumi­nes­sin el local on havia de tenir lloc la vet­llada necrològica en honor seu. Aquesta clàusula féu tre­mo­lar les esfe­res de l'Empordà, i a la gent benes­tant, quan l'expli­ca­ven, se'ls posava la pell de gallina.” Pla també abona la incer­tesa perquè l'escrip­tor tenia 17 anys quan Bofill va morir, i feia temps que vivia reti­rat de l'acti­vi­tat pública: “Més tard, vaig conèixer-lo per­so­nal­ment. Era un senyor bai­xet, de barba blanca molt ben tre­ba­llada, pul­cra­ment ves­tit, net, les mans dibui­xa­des i fines. Era el tipus clàssic de l'ateu sec i fred.” Però Bofill a la foto del Casino Menes­tral –en fou pre­si­dent– pre­senta un altre aspecte: el veiem aplo­mat, amb gest deci­dit, maxil·lar potent, bigoti impe­rial, ulls gros­sos i mirada neta..., vaja: un Wyatt Earp empor­danès. A l'ins­ti­tut, Bofill és el pro­fes­sor que va a favor del més dèbil, que reclama la lega­li­tat, que es pre­o­cupa pels més mal pagats, que dóna suport a l'alumne que se sent mal ava­luat i sol·licita un exa­men extra­or­di­nari... Anti­cle­ri­cal, lliu­re­pen­sa­dor, cata­la­nista i d'esquer­res, exercí de secre­tari dels dos pre­si­dents de la República, Figue­ras i Pi i Mar­gall, i del minis­tre figue­renc Tutau; fou dipu­tat al Congrés, i men­tor del futur alcalde Marià Pujo­lar i del polític i home de lle­tres Josep Puig Puja­des. I, com­po­si­tor, és autor d'un Himne al tre­ball que va ser molt popu­lar i de la Marxa fúnebre que fou inter­pre­tada men­tre el por­ta­ven a enter­rar. L'his­to­ri­a­dor Albert Tes­tart estu­dia Bofill i un dia ens posarà el focus sobre aquest con­si­de­ra­ble figue­renc que de moment resi­deix als llims de la des­memòria.