La ruïna

Sem­bla que la Gene­ra­li­tat valen­ci­ana està encara més arruïnada que la de Cata­lu­nya. La notícia corre per la xarxa aquests dies. Tret d'algu­nes excep­ci­ons pun­tu­als, però, a hores d'ara –diven­dres i no
diu­menge, que és quan vostès tenen l'ama­bi­li­tat de lle­gir i, si cal, d'abo­car el cafè sobre aques­tes rat­lles– dia­ris, tele­vi­si­ons i ràdios quasi no n'han infor­mat. No perquè no ho sàpiguen, sinó perquè les notícies avui, sovint són pri­mer al car­rer, després a les xar­xes i, final­ment als mit­jans de comu­ni­cació que ja ens infor­ma­ven en el segle XX. I també perquè a les xar­xes, com ja sabem tots, avui hi con­vi­uen amb la mateixa igual­tat: fets, rumors, il·lusi­ons, desit­jos i –encara més que en aquells mit­jans de comu­ni­cació tra­di­ci­o­nals– mani­pu­la­ci­ons interes­sa­des de tot tipus. Però tor­nem a la Gene­ra­li­tat de València. Vist des de la pers­pec­tiva de molta gent de Cata­lu­nya no és que esti­guin arruïnats, sinó que si la ruïna no s'ha fet pública encara és perquè al País Valencià hi manen el que encara ens manen. És pre­vi­si­ble amb el finançament que patei­xen i que patim. I vist des de més al nord, molta gent pen­sem que deu pas­sar el mateix amb el govern autonòmic de les Illes Bale­ars. Però és que tam­poc no cos­ta­ria gaire d'argu­men­tar que, sense l'excés de soli­da­ri­tat a què ens sot­me­ten any rere any, esta­rien arruïnats també els governs autonòmics d'Anda­lu­sia, d'Extre­ma­dura, d'Aragó, de Galícia, de Múrcia i, per des­comp­tat, de tot el que queda d'Espa­nya. Només fa l'efecte que se'n sal­va­rien –i he escrit fa l'efecte– Navarra i el País Basc. Paro­di­ant, doncs, aquell que no va encer­tar gaire res, però que sense el que va escriure poques coses serien com són avui, un fan­tasma recorre Espa­nya de cap a cap. És el fan­tasma de la ruïna o, si més no, del descrèdit. S'aboca sobre tots els governs i mal­go­verns autonòmics i sobre el govern i el mal­go­vern de l'Estat, sobre la majo­ria dels ajun­ta­ments i sobre quasi tots els orga­nis­mes públics o semipúblics, plana molt per sobre dels indi­cis de reac­ti­vació econòmica d'aquests últims mesos perquè la ruïna va amb turbo, men­tre que la reac­ti­vació avança a bat­ze­ga­des, per sec­tors, amb el fre de mà posat i fluc­tua segons els mesos. Sí. Hi ha una idea que ens ajunta molt més que la Cons­ti­tució a tots els que vivim en aquest país, siguem espa­nyols de gust o esti­guem cada cop més ben situ­ats a la gra­e­lla de sor­tida: és la idea que això no va bé i que no hi ha res a fer i que és millor començar de nou. Fora, és clar, que tot canviés de dalt a baix. O, per­do­nin, de baix a dalt, que és com hau­ria de ser. Però això és veu lluny. I impos­si­ble. I irreal. Ara que el rei con­ti­nua.