Brasil

El fut­bol s'ali­menta –com la major part dels esports, com les guer­res– d'epi­so­dis que ten­dei­xen, a través de la miti­fi­cació (i de la mis­ti­fi­cació!), a cons­truir un ima­gi­nari que fa que con­tem­plem els par­tits d'avui no pas com una sim­ple evo­lució d'uns homes sobre la gespa d'un camp, sinó com una baula més de la con­tinuïtat que sabem que exis­teix gràcies als relats que hem assu­mit en (i per a) la nos­tra edu­cació sen­ti­men­tal. És per tot això que recor­dem aque­lla final, el par­tit en què el nos­tre equip va tri­om­far, la jugada impen­sada i celes­tial. O la der­rota que ens va depri­mir. És molt dife­rent, és clar, haver vis­cut una experiència en pròpia pell–a l'estadi o amb amics, en un bar– o haver-ne sen­tit a par­lar, però totes s'acu­mu­len en el sac de la mito­lo­gia espor­tiva: hi hem acce­dit gràcies a la lite­ra­tura o en trans­me­trem els efec­tes gràcies al relat que en farem a les noves gene­ra­ci­ons.

Hi ha moments deter­mi­nants que són fites en aquest camí de conei­xe­ment. Un d'aquests, pot­ser un dels més ana­lit­zats, can­tats i esbom­bats, va ser el de la final de 1950 on Bra­sil va per­dre ines­pe­ra­da­ment amb l'Uru­guai. El famós Mara­canaço. Hi va haver un abans i un després. Va ser una tragèdia que va impli­car –amb la recurrència de la memòria– una catarsi contínua que va desem­bo­car en les millors dècades del Bra­sil, cre­a­dor del mite del fut­bol com a expressió de la bellesa. Calia que aquell epi­sodi fos pre­sent (en el for­mat de recor­da­tori) perquè fun­ci­o­nava com el pecat ori­gi­nal. El bap­tisme s'esde­ve­nia de nou, en aquesta religió, cada vegada que un tri­omf “nete­java” aquell record catastròfic.

L'1-7 con­tra Ale­ma­nya va més enllà. Ni tan sols sabem com l'hau­rem de lle­gir en aquests annals fut­bolístics, com l'escriu­rem i l'ins­criu­rem, quant de temps haurà de pas­sar abans no sigui sim­ple­ment un epi­sodi. Pot­ser no ho serà mai. Pot­ser serà l'adve­ni­ment, ine­fa­ble, ine­vi­ta­ble, defi­ni­tiu, de l'Anti­crist.