Quilos de manifest

Ningú em con­ven­cerà que un mani­fest, dos o dos-cents tenen cap auto­ri­tat davant uns quants mili­ons de vots dipo­si­tats a les urnes. I qui ho intenti, que no ama­gui l'àguila, el jou i les flet­xes que porta dins. Un dels pro­ble­mes de la democràcia espa­nyola és que no l'ha con­que­rit el poble, li ha estat ator­gada des de des­pat­xos ple­ni­po­ten­ci­a­ris, opacs i gens inno­cents. Per tant, no l'ha con­ce­but, ni cons­truït, ni tan sols ins­pi­rat. Li ha arri­bat en un paquet tan­cat, ben embo­li­cat i amb lla­cet inclòs. O lo tomas o lo dejas. I, com diuen els nos­tres veïns de ponent, “a caba­llo rega­lao no le mires el den­tao”. Per això en aquesta democràcia tot fun­ci­ona de dalt a baix. Per cul­tura i per estruc­tura. Per això la monar­quia renova con­tracte per decret; per això els repre­sen­tants els trien els par­tits i no els votants; i per això la uni­tat dels pobles d'Espa­nya és més impor­tant que l'opinió d'aquests pobles al res­pecte. Les per­so­nes huma­nes que es dedi­quen a sig­nar mani­fes­tos són expressió d'aquesta cul­tura medi­e­val i, mirant per sobre les seves espat­lles, par­len de la gent, del seu país i del seu futur des d'una posició pre­te­sa­ment il·lus­trada, des d'un ego galàctic i des d'un menys­preu colos­sal a la capa­ci­tat dels ciu­ta­dans de deci­dir el seu futur. El procés sobi­ra­nista català els des­tapa, a ells i a la seva democràcia orgànica, perquè va de baix a dalt dis­po­sat a can­viar les coses. Per què deu ser que cap altra comu­ni­dad autónoma –en diuen ells– com Cata­lu­nya motiva tants qui­los de mani­fest. El dels 2.300 del 1981 per sal­var el cas­tellà de la des­a­pa­rició a Cata­lu­nya; el dels 300 intel·lec­tu­als del 2012 per defen­sar la uni­tat negant l'existència de cap pro­blema, o els d'aquesta set­mana, dels guar­di­ans de les essències de la pàtria i dels fede­ra­lis­tes que vénen quan ja no cal ni se'ls espera. Tots tenen una cosa en comú: no els interessa l'opinió dels cata­lans, no volen sen­tir-la, ni tam­poc que l'expres­sem. En l'afer de la relació amb Espa­nya, cre­uen que no tenim ni veu ni vot. S'equi­vo­quen.