Opinió

‘Viva la libertà'

Recomano anar a veure aquesta pel·lícula de Roberto Andò: lluitar per la llibertat i per les actituds positives és cosa de cadascú

La causa mai no ha estat només Cata­lu­nya, ni la iden­ti­tat. En mol­tes con­fron­ta­ci­ons de la història (bèl·liques o no), sota una apa­rent guerra entre dos països hi ha també una guerra de valors, nor­mal­ment una manera de fer més auto­ritària con­tra una manera de fer més tole­rant. Molt sovint no és només un “nosal­tres con­tra vosal­tres”, sinó un valor suprem de lli­ber­tat con­tra un altre tipus de valors més immo­bi­lis­tes o repres­sius. No és quasi mai només una llen­gua o una ban­dera, sinó també un ideal o un model de soci­e­tat que ja és incom­pa­ti­ble amb l'altre. Per exem­ple la bata­lla de les Termòpiles, immor­ta­lit­zada a la pel·lícula 300: aquesta bata­lla no és memo­ra­ble només per la pro­esa dels tres-cents espar­tans con­tra el gran exèrcit persa de Xer­xes, sinó que també (i sobre­tot) és una bata­lla de la lli­ber­tat con­tra la tira­nia. D'un règim democràtic de lli­ber­tats com el grec (una democràcia pri­mi­tiva, però democràcia) con­tra un sis­tema de monar­quia autàrquica. Dues for­mes de vida dife­rents, com també va suc­ceir a la Revo­lució Fran­cesa. “Liberté, égalité, fra­ter­nité” és dir molt més que “talleu el cap al rei”. O amb la decla­ració d'inde­pendència dels Estats Units, “When in the Course of human events...”, per després enu­me­rar les raons de la inde­pendència i con­cloure que un príncep tirànic no pot gover­nar les per­so­nes lliu­res.

Els pro­ces­sos històrics d'inde­pendència, de des­co­lo­nit­zació, d'eman­ci­pació o d'abo­lició de l'escla­vi­tud han tin­gut músiques massa sem­blants com per enfo­car-ho tot només des del prisma del naci­o­na­lisme o de la super­vivència i crei­xe­ment de les iden­ti­tats, que també hi és: per sota o per damunt d'això hi ha la uni­ver­sal invo­cació de la lli­ber­tat, del poder deci­dir, del dei­xar enrere un llarg sen­ti­ment de sub­missió o d'ofec. Per això el PP i el PSOE s'equi­vo­quen tant amb la qüestió cata­lana: ja no es resoldrà amb cap pacte de finançament o com­pe­ten­cial, perquè ha esde­vin­gut un debat sobre els homes i dones lliu­res de deci­dir el seu futur. Ja ni tan sols és només un debat sobre el dret a l'auto­de­ter­mi­nació, o sobre l'existència de Cata­lu­nya com a sub­jecte polític, que és un debat també impor­tant: ara ja estem par­lant de la lli­ber­tat de cada home i cada dona per poder votar el seu futur, i això no s'arre­gla amb més diners ni amb pro­me­ses. En una democràcia la gent té dret a deci­dir, i si això no es cana­litza acaba deri­vant en ine­vi­ta­bles movi­ments revo­lu­ci­o­na­ris (per orde­nats i civi­lit­zats que siguin).

El nos­tre debat ja ha dei­xat de ser només el de Cata­lu­nya-Espa­nya. És el debat entre Leònides i Xer­xes, entre Tho­mas Jef­fer­son i Jordi III, entre Rous­seau i Lluís XVI, entre Nel­son Man­dela i el Par­tit Naci­o­nal afrika­ner, entre Mar­tin Lut­her King i les lleis Jim Crow, entre Mahatma Gandhi i el Raj britànic, sal­vant totes les distàncies i sense voler fabri­car fal­sos herois­mes: no és que Mas sigui un nou Gandhi, i no és que Espa­nya sigui un país intrínse­ca­ment auto­ri­tari. És que negar el vot en qual­se­vol matèria, sigui la que sigui, sem­pre obeirà a una pulsió total­ment opo­sada a la defensa de les lli­ber­tats col·lec­ti­ves i indi­vi­du­als. I aquest és el debat en què estem, la por o la lli­ber­tat. “L'imperi de la llei”, al·leguen. I tenen part de la raó, la llei garan­teix lli­ber­tats i s'hi pot fer poca broma. Però quan esdevé immòbil, insen­si­ble i absur­da­ment cega, pot esde­ve­nir l'excusa eterna d'un sis­tema de valors auto­ri­tari. Esdevé l'excusa dels països escas­sa­ment democràtics, igual que la raó és l'excusa dels cors escas­sa­ment ena­mo­rats. No es pot tenir por de la lli­ber­tat, ni de la seva expressió, sense caure en una acti­tud deca­den­tista i medi­o­cre.

Això val per als països i per a les per­so­nes. Reco­mano anar a veure Viva la libertà, aquesta pel·lícula de Roberto Andò: llui­tar per la lli­ber­tat i per les acti­tuds posi­ti­ves és cosa de cadascú. Tots som líders de la nos­tra causa, en aquest sen­tit. Els elec­tors pre­mien alguna cosa més que les defen­ses numan­ti­nes de dog­mes i ban­de­res, pre­mien les acti­tuds ober­tes i sin­ce­res. La manca de por, l'amor a la lli­ber­tat. Espar­tans!: aquesta és la veri­ta­ble guerra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia