Poder de determinació

S'acosta el moment català de la veri­tat i encara n'hi ha que vol­drien evi­tar-ho de totes totes. A un país que, dels prims com un fideu, en pot dir fatis, que ano­mena for­mo­sos els llet­jos com un pecat, o que al cos­tat del pas­seig de Pi i Mar­gall de la capi­tal pot bate­jar un car­rer com a Alcalde de Mósto­les, li està arri­bant l'hora de ser clar d'una vegada. L'hora de posar en acte el seu poder de deter­mi­nació. Uni­o­nis­tes del morro fort, fede­ra­lis­tes renas­cuts, inter­me­di­a­ris de “ter­ce­res vies” han publi­cat mani­fes­tos amenaçadors o repe­ti­tius; hi ha dia­ris que han mani­pu­lat enques­tes i han publi­cat pàgines i pàgines de cons­ti­tu­ci­o­na­lisme alti­so­nant; enti­tats fan­tas­mals s'han pro­cu­rat recep­ci­ons al més alt nivell per fer pas­sar bou per bèstia grossa a l'opinió pública: tot els ha val­gut per matar el toro esquerp de la con­sulta del 9-N.

El pas­sat diu­menge, un diari infor­mava d'un dinar del pre­si­dent Mas amb mem­bres de la Tri­la­te­ral, en el qual els hau­ria asse­gu­rat que es “man­tindrà din­tre de la lega­li­tat” i que no se sent “atra­pat per la pressió del car­rer”. L'atzar, que és capritxós, pot­ser va fer que el dinar amb mem­bres tan impor­tants de l'escena mun­dial –Anto­nio Gar­ri­gues Walker, Alfonso Cor­tina, Igna­cio Polanco, Fer­ran Rodés...– coin­cidís amb la pre­sen­tació de la cam­pa­nya unitària per la Diada d'enguany, a càrrec de gent tan nos­trada com Carme For­ca­dell i Muriel Casals. I aquesta set­mana, diuen els ente­sos, el mal sabor de boca que ens va dei­xar la presència de Mas a la coro­nació de Felip VI amenaça amb un reflux: la visita a Madrid per repren­dre el “diàleg” amb el pre­si­dent del govern espa­nyol. Men­tres­tant, la dimissió de Duran i Lleida com a secre­tari de CiU tant pot lle­gir-se en clau de “sacri­fici” d'una peça per enfor­tir les ali­an­ces de la fede­ració amb el car­rer (i, de retop, amb RC) com una reti­rada estratègica per fer-lo ser­vir d'inter­me­di­ari en situ­a­ci­ons propícies al pacte amb patri­cis i Estat.

Tot ple­gat, però, no pot des­di­bui­xar l'esce­nari traçat des del 2006: la PDD, les con­sul­tes inde­pen­den­tis­tes, la mani­fes­tació d'Òmnium el juliol del 2010, la fun­dació de l'ANC i les dia­des de 2012 i 2013, les elec­ci­ons anti­ci­pa­des del 2012, el Pacte Naci­o­nal pel Dret a Deci­dir, l'aliança per a la con­sulta... tot és pro­ducte del poder de deter­mi­nació de la gent. I les ins­ti­tu­ci­ons s' hi han hagut d'afe­gir per tirar del carro, perquè, abans d'aquest procés que fa vuit anys que dura, esta­ven lite­ral­ment para­lit­za­des, per no dir mig mor­tes, sot­me­ses a la lega­li­tat espa­nyola.

Fins avui, se n'ha par­lat molt, de les diferències entre lega­li­tat i legi­ti­mi­tat, però ja és hora de no filar tan prim: per l'Estat espa­nyol, la seva lega­li­tat emana de la legi­ti­mi­tat de la seva pròpia cons­trucció i no hi ha res a fer. En canvi, per nosal­tres, la legi­ti­mi­tat pro­ce­deix de la volun­tat d'eri­gir-nos en sub­jecte polític i actuar, doncs, en con­seqüència. Les mobi­lit­za­ci­ons han traçat la branca d'una V i les ins­ti­tu­ci­ons s'han fet càrrec de l'altra: la seva con­fluència ha permès situar el 9-N com el vèrtex de la seva tro­bada. Si, ara, qual­se­vol ins­ti­tució –Par­la­ment, Pre­sidència, par­tit, enti­tat...– es fa enrere, serà la gent la que haurà de fer-se càrrec direc­ta­ment de les dues bran­ques de la V. I si això hagués de pas­sar, i espe­rem i desit­gem que no sigui així, aquesta gent sobre­pas­sarà els porucs amb el seu poder de deter­mi­nació.